dijous, 24 de febrer de 2011

Resposta de dictador

Aquests dies em donen voltes pel cap les esgarrifoses notícies que arriben de de Líbia i el meu cap les relaciona inevitablement amb altres dictadures que  he viscut de més a prop o de més lluny al llarg de la meva vida. Per sort, no m’han tocat viure coses tan terribles com aquestes i només em va tocar viure les escorrialles de la dictadura uruguaiana els anys que vaig ser allà. Però el pitjor ja havia passat i alguns ja havien tornat a sortir de les presons i ens explicaven la seva història de barrots, por i tortures. Alguns altres encara hi van ser una bona colla d’anys…

Dels dictadors només se’n pot esperar el que ja coneixem que fan arreu. Es copien els uns als altres i els mètodes dictatorials l’únic que fan és anar-se perfeccionant. la perfecció del mal i de la crueltat, per desgràcia, sempre es van sofisticant.

Les amenaces, les coaccions, els empresonaments, les extorsions, els confinaments, els registres domiciliaris, la por, els tancaments d’emissores i de diaris, els segrestos, les tortures i tantes altres coses semblants segueixen estant a l’ordre del dia i segueixen essent els mateixos de sempre als països on hi ha dictadura. I països com EEUU, que es gloriaven de ser democràtics, n’eren bon mestres de tot això. Tenien les seves pròpies acadèmies militars on ensenyaven mètodes d’aquests i exportaven professors especialitzats als països llatinoamericans. A aquestes acadèmies hi assistien policies i militars d’altres països per aprendre aquests tristos refinaments de les tortures, que no fa pas tant encara hem vist a l’ Iraq, per exemple.

Sembla que aquestes coses s’haurien d’anar acabant i que la humanitat hauria de deixar enrere aquestes barbàries. Però no és pas així, pel que es veu. Tots aquests sofisticats mètodes que encara es fan servir tenen, però, una línia que normalment vigilen de no sobrepassar: aquesta línia és l’atac indiscriminat contra la població civil, amb matances o bombardejos, perquè quan s’ultrapassa ja no es pot tirar enrere. És signe de debilitat normalment i és el començament del final perquè és el moment clau en què la població surt al carrer i s’hi juga el tot pel tot. “De perdidos, al río”, diuen en castellà. I és cert. Quan ja t’ho han pres tot, quan ja no et queda res, o fuges o surts al carrer sense valorar riscos.

Tardarà més o menys, però Gaddafi ja ha perdut. Ha gosat passar aquesta línia i ara ja no hi ha volta enrere.  El seu poble no li perdonarà. Tampoc estaria gens malament que els països occidentals ajudessin una mica aquest poble massacrat, no us sembla?