dimarts, 8 de febrer de 2011

Treballar més i robar menys

Recordeu les paraules del Sr Díaz Ferrán, el gran patró dels patrons, especialista en fer grans forats a les seves empreses fins a ensorrar-les del tot?. Aquest senyor va dir: "S'ha de treballar més i cobrar menys "(o va dir robar?). Doncs sí, Sr Díaz Ferrán, farem el que podrem, si ens deixen. Perquè fins ara no els ho han posat fàcil a les petites i mitjanes empreses. Els governs de torn (en general tots) han mirat molt més de bon ull i han donat més facilitats a les gran empreses que no pas a les petites. Segurament perquè tenen molta més força sindical i els fan por. Potser haurem de treballar més, però també haurem de robar i malgastar menys.

Segurament que la crisi actual ens farà buscar alternatives noves i farà que ens relacionem amb l’economia de maneres diferents de com ho havíem fet fins ara. Potser haurem de ser més responsables a l’hora de consumir; potser haurem de buscar formes de vida més sostenibles; potser els pocs diners que tinguem haurem de mirar de posar-los a la banca ètica i mirar d’administrar-los millor…

No sé què s’haurà de fer. Hi ha gent que ho deu saber millor i ens ho hauran de dir. Però alguna cosa s’ha de fer després de dos anys de crisi greu i començant a entrar ja en el tercer d’una llarga sèrie que ens espera. Comencem a saber què signifiquen les paraules ERO, IBEX, PRIMES DE RISC, EURIBOR, PIB i altres semblants. Tots ens hem tornat una mica experts en economia i parem l’orella a certes notícies que abans ens passaven desapercebudes.

Ara tots coneixem algú ben proper a nosaltres que és a l’atur; tots coneixem alguna família que ho passa molt malament i que ho ha perdut quasi tot amb préstecs que no pot pagar, gràcies a que els bancs en aquells moments d’eufòria els animaven a endeutar-se. Quatre milions i escaig d'aturats, algun d'ells sense cobrar ni els 426 famosos euros del Govern, suposa que un de cada deu espanyols i espanyoles està en aquesta situació d'atur (i no pas aturat). Ara comença a ser dramàtica la situació i ens ha de fer reflexionar per no tornar a caure en els mateixos errors del 2007.

Però aquest cicle passarà i n’anirem sortint, no en tinguem cap mena de dubte. Però haurem de deixar de consumir desaforadament, viure per sobre de les nostres possibilitats, sobre-endeutar-nos i malgastar energia com hem fet fins ara. Hem de pensar –a fi de comptes- que la crisi és un luxe que ens podem permetre els que vivim al Nord desenvolupat i ric. El Sud empobrit i explotat no pot ni pensar-hi doncs, per patir la crisi, primerament cal haver estat en condicions de benestar. Per poder caure hi ha una condició “sine qua non”: haver estat dalt de tot. Ens oblidem que vivim en un Estat del Benestar en què seguim gaudint de sanitat, educació i moltes prestacions socials. Ens caldrà, per tant, tenir memòria i començar a reflexionar noves sortides.