divendres, 18 de març de 2011

Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat

Des de fa una bona colla d’anys que estic subscrit i llegeixo els sempre interessantíssims quaderns que publica CRISTIANISME I JUSTÍCIA.

Aquests dies rebia el darrer número que porta per títol el que jo he fet servir per al meu post “ FER-SE CÀRREC, CARREGAR
I ENCARREGAR-SE DE LA REALITAT.FULL DE RUTA SAMARITÀ
PER A UN ALTRE MÓN POSSIBLE” de José Laguna.

A mida que l’anava llegint, em venia constantment al cap el cas del Pare Manel que aquests dies ha sortit als diaris i del qual encara se’n segueix parlant força. Sembla que el volen suspendre a divinis.per unes coses que explica prou bé al llibre que sobre ell ha sortit aquests dies i que ha tingut molt bona acollida. El Pare Manel vindria a ser un paradigma del que passa sovint a l’església: que els de dalt  van per un costat i els de baix moltes vegades van per un altre completament diferent.

És el clàssic problema de veure la realitat des d’un lloc o des d’un altre.L’Església de Jesús quina és? És l’església de Roma, de la Conferència Episcopal espanyola, la d’en Rouco Varela i alguns bisbes com ell? És la del Pare Manel i tants i tants laics i laiques, capellans i religioses que treballen a peu d’obra, embrutant-se amb la pols i el suor de cada dia i respirant l’alè (a vegades desagradable) de la gent que sofreix els problemes del dia a dia?

En aquest darrer quadern del qual us parlava José Laguna fa servir una eina o un quadre de lectura pres d’ Ignacio Ellacuría per analitzar la paràbola del bon samarità. En diàleg amb el seu mestre Zubiri, el màrtir salvadoreny expandeix la «intel·ligència que sent» zubiriana cap al camp de l’acció i afirma tres moments en el coneixement de la realitat:

1. Es coneix la realitat quan, a part de fer-se càrrec de
la realitat (moment noètic)

2. i de carregar la realitat (moment ètic),

3. un s’encarrega de la realitat (moment pràxic)».

Tres moments perfectament identificables en la paràbola del bon samarità (i de qualsevol esdeveniment humà)i que posen en relleu les notes fonamentals del servei samarità, a saber: intel·ligència, compassió i compromís.

Si gent com el Pare Manel no caben dins de l’església de Jesús qui hi cabrà? Quina església tindrem? Qui se la creurà? A què donem importància? Tot un munt de preguntes que ens podem fer en un dia com el de demà –dia de sant Josep i dia del seminari- per veure quin tipus de seminaristes s’estan preparant en els Seminaris actuals i quin tipus de capellans tindrem amb la formació que se’ls dóna actualment?

Per pensar-hi una mica…