dijous, 17 de març de 2011

El camí fa pujada i me’n vaig a peu

El Cabito

Cal oblidar la teulada vermella
i la finestra amb flors.
L'escala fosca i la imatge vella
que s'amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
i els teus llençols tan nets
i l'arribar suau d'una matinada
que et desperta més vells.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue'm adéu.
El camí fa pujada
i me'n vaig a peu.

Cal dir adéu a la porta que es tanca
i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred de fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda
lligat en un pal sec.
I oblidar tot d'una la teva imatge
i aquest petit indret.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue'm adéu.
El camí fa pujada
i me'n vaig a peu.

Cal carregar la guitarra a l'esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris remuntant la carena
em va dur fins ací.
Les ones han de d'esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.

Joan Manel Serrat

Ja sé que aquesta cançó és un poema d’amor. Però la vull dedicar  a aquesta persona entranyable que era “EL CABITO”. Es passava el dia caminant pels carrers i era una persona molt estimada per tothom.

Quan li faran un homenatge i posaran un bust seu en alguna plaça del seu poble? No us sembla que seria una bona idea?