diumenge, 6 de març de 2011

Pèrdues i trobades

Aquests dies he estat buscant una papers on hi tenia uns escrits antics. No els he pogut trobar enlloc. Una vegada vaig perdre una agenda i em va semblar que perdia mitja vida.

La vida està feta de pèrdues i trobades. Es perden coses i se’n troben altres. Algunes vegades s’hi guanya i altres vegades s’hi perd. Es perden tresors i es troben trastos inútils. Es perd or i es troba purpurina. A vegades és al revés: és perd poc i es troba molt. La vida és així i és això.

Eduardo Galeano -sempre tan lúcid i quasi sempre una mica pessimista- té un text molt profund que parla de les pèrdues:

Mientras dura la mala racha, pierdo todo.
Se me caen las cosas de los bolsillos y de la memoria:
pierdo llaves, lapiceras, dinero, nombres, caras, palabras.
Yo no sé si será gualicho de alguien que me quiere mal
y me piensa peor, o pura casualidad,
pero a veces el bajón demora en irse
y yo ando de pérdida en pérdida,
pierdo lo que encuentro, no encuentro lo que busco,
y siento mucho miedo
de que se me caiga la vida en alguna distracción
Eduardo Galeano

Jo penso que hi han dos tipus de pèrdues: Unes són les involuntàries, que són les que generalment ens fan mal i ens saben greu, perquè són pèrdues de coses que estimem o necessitem per seguir vivint. Les altres, són les voluntàries. Perdem coses que volem perdre; coses que volem abandonar; coses que ens fan nosa; coses que no necessitem. Són pèrdues que produeixen un cert descans i una alegria íntima. Com aquell que es treu un pes de sobre.

A vegades perdem coses que no havíem valorat fins al moment de la pèrdua. Llavors ens adonem de la seva importància. Quan perdem una agenda perdem una part de la nostra vida perquè allà hi haurà adreces, telèfons i persones que ja no retrobarem mai més, encara que ara a través d’internet, les xarxes socials i altres mecanismes és molt més senzill el retrobament i tenim molts més recursos per trobar allò que no havíem pensat retrobar mai. Jo mateix he gaudit d’aqueta grata experiència i m’he retrobat amb gent que havia fugit de la meva vida i, de cop, ha tornat amb molta alegria de part meva.

Altres vegades les coses i les persones tornen noves, renovades, diferents, transformades. I aquests encontres inesperats ens fan sentir nous, ens renoven a nosaltres i ens fan veure la vida des d’una nova perspectiva, molt més rica, més flexible, més complerta, més sàvia. És com en un dibuix, on el fons és tan important com el mateix dibuix, perquè el ressalta, li dóna perspectiva i dimensió.

Per tant, no ens desesperem davant d’una pèrdua perquè generalment darrere d’ella hi segueix una trobada, un encontre inesperat i, a voltes, millor. Les coses materials quasi sempre tornen d’una manera o altra. I si no tornen , no hi fa res. Amb les persones és diferent: Algunes és millor que no tornin. Altres, –les que estimem- sí que són una autèntica pèrdua; un dia se’n van, però hem de creure que no pas definitivament, perquè el record i la memòria les mantenen vives mentre hi hagi algú que les recordi a través de la ment i el cor.

I mentre hi hagi esperança, esperances i il·lusió, tot segueix viu..

2 comentaris:

onatge ha dit...

Comparteixo tot el que dius, però em sabria molt greu perdre papers, i llibretes, que en tinc calaixos plens. Sempre dic que em sabria més greu perdre una llibreteta que no al cartera..., sempre porto poquissims diners, en canvi els valors de l'ànima..., no voldria perdre'ls...

Des del far bona nit.
onatge

Jaume Pubill ha dit...

Els valors e l'ànima no s'han de perdre mai. I, si es perden, s'han de buscar urgentment i retrobar-los. sense aquests no val la pena viure!
Una abraçada