dimarts, 31 de maig de 2011

Mai no sabrà la jovenesa

En l’enterrament de la mare una amiga va llegir-hi uns versos que jo no coneixia i que em van agradar molt. A la sortida de l’església vaig demana-li de qui eren aquells versos tan bonics i em va ensenyar el llibre. Eren d’un poeta mallorquí  anomenat GUILLEM COLOM I FERRÀ a qui de seguida vaig buscar i llegir-ne alguna cosa. Si voleu saber-ne més, us recomano una petita ressenya que vaig trobar de la Isabel Graña,

Guillem Colom (Sóller, 1890-Palma de Mallorca, 1979), fou poeta, traductor, assagista i dramaturg.  Pertanyia al grup de poetes de l'Escola Mallorquina i junt amb els seus companys de l'anomenada generació de 1917, fou un dels membres fundadors de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), que contribuí decisivament a la consolidació de la consciència nacional dels mallorquins i actuà com a nucli aglutinador dels intel·lectuals de l'època.

Uns dels seus millors poemes és el titulat “mai no sabrà la jovenesa” que és dins el llibre “Primavera d 'hivern”; llibre que  suposa el pas a una poesia que mira més al món interior i subjectiu del poeta, tot distanciant-se dels llibres anteriors, en que sobretot pretenia parlar de la terra, dels costums i de les gestes seculars.

El llibre recull altres poemes de maduresa, com ja ens suggereix el títol. El poeta hi reflexiona sobre la pèrdua de la joventut i l'entrada a la vellesa, si bé constata com
la passió encara es pot gaudir en la última etapa de la vida.

En aquest poema la vellesa és presentada com un guany i no com una decrepitud. heu ací el poema:

MAI NO SABRÀ LA JOVENESA
Mai no sabrà la jovenesa
dins l'ardor extrema del seu foc
la gran delícia incompresa
de fer-se vell poc a poc.

La veu, abans garlaire i vana,
es va endolcint d'un so aflautat,
s'acurça amb ritme de pavana
el pas ardit i confiat.

El món, a força de fregar-hi,
perd mica a mica els caires vius,
i el gest es torna estatuari
i els pensaments meditatius.

Minva el seu brill la llambregada,
de tant guaitar horitzons mesquins,
i es fa profunda la mirada
tant com s'enfonsa ànima endins.

Guillem Colom: Mai no sabrà la jovenesa

 

Us hi adjunto també una traducció lliure feta al castellà per tal que els que no entenen el català puguin llegir-la amb una mica de sentit ja que , malauradament, els traductors automàtics no ho fan prou bé.

 

Nunca sabrá la juventud
en el ardor extremo de su fuego
la gran delicia incomprendida
de hacerse viejo poco a poco.
La voz, antes charlatana y vana
va endulzándose con tono aflautado;
se acorta con ritmo de pavana
el paso decidido y confiado.
El mundo, de tanto rozarlo,
pierde poco a poco sus aristas,
y el gesto se vuelve estatuario
y los pensamientos meditativos.
Pierde su brillo la mirada,
de tanto mirar horizontes mezquinos
y la mirada profundiza
cuando se hunde bajo el alma.