dijous, 6 d’octubre de 2011

Tele 5 i altres contenidors d’escombraries

Fa uns anys que pràcticament no miro la tele. Per tant, no puc opinar massa sobre els programes que fan, ni sobre la seva qualitat. Darrerament, si m’interessa algun programa en concret el miro després per internet. Una gran cosa això de poder mirar TV a la carta, no trobeu?

Però avui llegia que ha sortit una pàgina de Facebook (que ha tingut força èxit) que s’anuncia amb aquesta foto que us poso més amunt. Trobo que està prou bé i és molt encertada. Des del seu inici Tele5 sempre s’ha caracteritzat per ser el contenidor d’escombraries millor de tots. Allà hi trobareu tot el millor, però en dolent. És el Top Ten de la porqueria.

Però no és la única cadena. Es parla d’ Intereconomia, Tele Madrid, de Canal 9 i d’alguna altra més, que lluiten per ser tan dolentes com Tele5. I no només és la televisió qui corre per aquests camins. Hi han emissores de ràdio que Déu n’hi do l’aferrissada competència que li fan en baixa qualitat! La Cope n’era un bon exemple. Ara diuen que s’ha moderat una mica però que encara conserva força tics d’aquells temps de Losantos i CIA i que encara hi queda gent que destil·la bilis. Un altre que destil·la tones de bilis és l’ínclit Carlos Herrera des de Onda 0, on l’altre dia va carregar contra la Rahola i –ja de passada- contra Catalunya i els catalans. Ja s’ho faran!

Segurament que si en féssim una mica de seguiment no acabaríem. Però jo sóc d’aquells acèrrims fidels a poques emissores. Potser tres o quatre i prou: un parell de generalistes, una o dos de notícies i un parell més de música clàssica. Penso que no val la pena fer-se mala sang escoltant segons qui i segons què.

I també passa el mateix amb els llibres. No tot és or el que lluu. D’aquesta foto de més amunt jo diria que algun llibre per mi ja es pot suïcidar que no ploraré gens ni mica… Perquè no cal ser càndids i pensar que la majoria de literatura és bona. Actualment es publica molt –massa- i hi ha de tot i, com a tot arreu; més que mai, cal obrir una mica els ulls i triar. Jo el que acostumo a fer és a deixar-me aconsellar i seguir una mica les crítiques que surten, sobretot si són d’algun crític a qui jo hi tingui confiança. I així i tot em trobo amb algun fracàs ben sonat. És clar que tot són gustos i, com diuen, sobre gustos no hi ha res escrit. Ara que les nits començaran a fer-se llargues haurem de començar a prendre’ns temps per llegir una mica més.