dissabte, 22 d’octubre de 2011

Víctimes i victimaris

A mi em sembla que tots ens hem d’alegrar del cessament definitiu de l’activitat armada d’ ETA. Alguns són tan cretins que ni d’això s’alegren i menystenen les personalitats que han vingut a la Conferència de Pau, menyspreen el comunicat i ho menyspreen tot. Serà perquè ja els va bé aquesta situació actual i en treuen bon rèdit polític?

Jo me n’alegro que s’arribi al final d’ETA. Com m’alegra qualsevol pas que es faci cap a la democràcia, la llibertat i la pau. Podem discutir si ETA havia d’haver existit en algun moment; si ETA ha tingut sentit mai o si ja feia molts anys que havia perdut tot el seu sentit. Podem discutir tot el que vulgueu. Però el que no podem discutir –em sembla a mi- és que qualsevol pas que es faci cap a la pau ha de ser benvingut.

La Pau. La Llibertat. L’Alliberament dels pobles. La Justícia. Les Víctimes. Els Victimaris. Les Lleis… Són paraules amb molt de contingut i massa grans perquè tothom les interpreti de la mateixa manera i vulguin dir el mateix per a tothom. Però benvingut el moment en que ens asseiem al voltant d’una taula per veure com les paraules serveixen per poder-se entendre en pau i sense violències de cap mena.

Espanya la formen pobles plens de ferides. Pobles vexats i greument humiliats per l’abús de poder d’una colla que s’han sentit vencedors i amos durant molts anys. Altres s’han sentit humiliats han fet intents d’aixecar-se i dir prou. Les ferides, potser en lloc de curar-se, s’han fet més grans i profundes amb errors d’uns i altres. Per això es pot entendre ETA i altres intents més o menys reeixits que devien voler ser una espècie de defensa davant de tant menyspreu i tant de sofriment. I equivocadament volien arreglar aquest sofriment provocant més sofriment.

Però quan alguns no volen sentir a parlar de víctimes dels dos costats crec que s’equivoquen. Neguen que hi hagi dos o més bàndols i crec que s’equivoquen també. Perquè s’han de contemplar les víctimes directes dels atemptats però també s’han de contemplar els tractes rebuts a les presons, als parlaments, als tribunals i als calabossos. Als cementiris  i a les fosses comunes hi trobarem una mica de tot i no podem negar que, des de la guerra civil ençà, els bàndols hi han seguit essent més o menys difuminats perquè s’ha fet una falsa transició i la injustícia ha seguit amb les tortures, amb els trets a la nuca o amb la llei clarament injusta a la mà d’uns i la indefensió a l’espatlla dels altres.

La pau és cosa de tots i no depèn només d’una part. La pau necessita perdó, però també necessita generositat, lleis justes i ben aplicades. Necessita partits polítics que creguin en la democràcia i en el bé comú. No es pot tenir presos dispersos per tot l’Estat espanyol, com més lluny millor de les seves famílies per tal de causar el major dolor possible. No es pot torturar als quarters de la policia, de la Guàrdia Civil, dels Mossos d’ Esquadra ni enlloc. No es pot anar sempre amb la porra preparada, a punt d’estomacar. No es pot anar segrestant i matant. No hi ha d’0haver ETA, però tampoc hi ha d’haver GAL. És molt millor el diàleg, per molt que alguns no els considerin rentable ni útil.

I, sobretot, ens serà molt més útil a tots enfortir la nostra pobra democràcia que fa figa per tot arreu. Perquè, si no, tots serem víctimes i victimaris al mateix temps i no sortirem mai més del toll on estem ficats.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Yo me alegro que no muera nadie, pero no me alegro demasiado porque unos terroristas pasen de perdonarnos la vida de forma más o menos "permanente" a "definitivo", son meras palabras en boca de gente acostumbrada a tresgiversar el lenguaje o acostumbrado a usar el lenguaje con objetivos políticos de forma falsaria. Mientras no maten me alegro, si. Pero más me alegraría que cerraran el chiringuito e indicaran la localización de los zulos.

Mi suegro está sordo porque un día cuando iba a casa de su hermana dobló una esquina cuando explotaba una bomba de ETA. Claro ese acto de violencia de mirar hacia la derecha, quizás con una mirada centralista y españolista debía ser contrarrestado con una bomba detonada a distancia. Osea que mi suegro debe de sentarse en una mesa con los que le han dejado sordo y negociar la audición de su otra oreja. Y alegrarse que aún oye por la otra oreja.
Es verdad, hay dos bandos, los que ponen los victimas y los que ponen bombas.
Lo de los territorios victimas de injusticias históricas suena rancio. ¿De qué estamos hablando?. Tenemos una democracia, unas leyes y una justicia con todos sus errores que todos podemos ver y reconocer (vease los GAL) pero si estamos dispuestos a poner territorios por encima de los derechos de las personas, estamos muy mal, de vuelta al medievo.
Estoy muy triste, porque ¿quién me asegura que si no se le da a ETA lo que pida a partir de ahora no volverá a cometer crímines de nuevo? ¿y qué derecho tiene ETA de imponernos decisiones a los ciudadanos españoles? ¿Es democrático, tienen ellos acaso la soberanía?.
Y la paz, que gran palabra. ¿es que no hay paz? yo creía que estabamos en paz y disfrutabamos de una democracia. No se si hablamos del mismo siglo. Y la palabra Libertad, ¿se puede hablar en el país vasco con libertad, montar un negocio tranquilamente? si así fuera porque centenares de miles vascos se han ido y se han llevado sus negocios y sus familias.
Estoy triste porque esto tiene mala pinta. Va a peor y no hay más que ver la manifestación de este fin de semana. No celebran la paz, exigen la independencia y la libertad para los criminales. Y si nos es posible concederles lo que ni siquiera un presidente de gobierno tiene atribuciones de hacer, que pasará después cuando un Otegui pueda ser Lehendakari y declarar la independencia. No parece que sea este el camino de una reconciliación, de camino a la paz, a la democracia, a la libertad.
Yo creo que empezará un éxodo de vascos que temen este escenario y los que quedén querran un Euskadi independiente y socialista, vamos la cuba del cantabrico, y lograrán la independencia de facto.
Con este escenario perdemos todos y nos hace más pequeños, más irrelevantes en el mundo.
Por eso no me alegro.