dissabte, 3 de desembre de 2011

Discapacitats

Al llarg dels darrers anys la percepció del concepte de discapacitat ha experimentat una gran transformació, tant el el llenguatge com en el concepte. Per sort! No tothom ha evolucionat, certament, però sí que la societat en conjunt ha millorat molt la perspectiva i ara es veuen les coses de diferent manera. Amb els anys, s’ha passat d’emprar paraules gruixudes i denigrants com idiota, subnormal o retardat mental a dir-se discapacitat físic o intel.lectual, que és una manera bastant més adequada, encara que no del tot real.

Perquè, qui de nosaltres no és discapacitat en relació a un altre? Si ens posem a comparar-nos, tots ho som en major o menor grau. Jo no sé cantar, no sé pintar i no sé arreglar un cotxe. Tu no saps escriure, no saps conduir i potser ni saps expressar-te. I ell no sap tocar la guitarra, no sap cuinar i no sap fer una simple divisió. Cadascú té capacitats i incapacitats manifestes i, per tant, tots som molt capaços i –a la vegada- molt incapaços. Depèn per a què, depèn d’on som o per on ens movem que anem més segurs o més insegurs.

Diguem-ho com vulguem dir-ho, sí que el que es demana en un dia com el d’avui, en què celebrem el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, és que siguem una mica més sensibles i conscients d’aquesta realitat anomenada “incapacitat” i transformem en capacitats les incapacitats més manifestes.

Perquè els Governs han de saber que el model assistencialista (que considerava una persona amb discapacitat invàlida i dependent)  ja ha passat a millor vida i que l'enfocament paternalista de l'atenció ha evolucionat cap a un model basat en el desenvolupament dels drets humans i en la integració social d'aquests col·lectius.

La discapacitat és la impossibilitat o la dificultat de la persona que presenta un trastorn físic o mental per al desenvolupament normal de la seva activitat. Però podem buscar noves activitats on cadascú es pugui desenvolupar com correspon.

Les persones amb discapacitat severa poden tenir dificultats en la seva integració educativa, laboral o social com a conseqüència d'una deficiència previsiblement permanent, de caràcter congènit o no, en les seves capacitats físiques, psíquiques o sensorials. Però aquí és justament on hi entra la responsabilitat dels governs pel que fa a la garantia del respecte dels drets de les persones amb discapacitat. Recau en els governs i les seves polítiques d'actuació, com ho reconeix de forma clara la Generalitat de Catalunya. Potser haurem d’esperar millors temps per dedicar-hi més esforços econòmics però el cal que el camí vagi cap aquesta direcció.