dimarts, 27 de desembre de 2011

Pares Noel: sou uns lladregots!

Sí, sí! Aquests homes vestits de vermell, que s’han posat de moda d’un temps ençà, i que els veus penjats als balcons se m’afiguren  uns lladregots que, en lloc d’entrar a deixar regals, surten de les cases amb els sacs ben plens amb tot el que poden enxampar dins les cases i, el que és pitjor, surten esperitats pels balcons havent-nos robat les nostres tradicions! Se’ns enduen coses fonamentals de la nostra cultura. Per això vull dir-ho ben clar: No m’agraden gens els panxuts Pare Noels!

He de reconèixer que jo sóc d’una altra època on no existien aquests homes vestits de color vermell vinguts de terres foranes. Aquí quan érem petits fèiem cagar el tió, fèiem el Pessebre i el nostre personatge estrella era el Nen Jesús. I, per acabar-ho d’arrodonir tot, arribaven els Reis d’Orient i ens deixaven les nostres il·lusions en forma de regals. No gaires, perquè eren temps difícils per a la majoria, però els apreciàvem con no us podeu imaginar!

Els dies de Nadal eren especials i molt atractius per tots nosaltres: no anàvem a l’escola, fèiem el Pessebre amb les típiques figuretes de fang (alguna en sortia amb un braç o una pota trencats i l’any següent s’havia de renovar) : els personatges de l’ establia, els pastors, les ovelles, els angelets… Eren dies en que es menjava una mica millor, s’estrenava alguna peça de roba per allò de que “per Nadal, qui res no estrena, res no val!”, hi havia torrons i tot era il·lusionadament diferent.

He estat pensant en tot això mentre llegia Leonardo Boff, que en un des seus darrers articles explica com eren els Nadals de la seva infantesa. Ell és brasiler, però fill d’emigrants italians i, per tant, amb les tradicions semblants a les nostres. Per això m’ha semblat que valia la pena aportar aquí el seu relat i la seva reflexió final:

“Vivíem el temps gloriós del mite. El mite tradueix millor la veritat que la pura i simple descripció històrica. ¿Cóm parlar d'un Déu que es fa nen, del misteri de l'ésser humà, de la seva salvació, del bé i del mal, sinó explicant històries i projectant mites que revelen el sentit profund de l'esdeveniment? Els relats del naixement de Jesús que  hi ha en els evangelis contenen elements històrics, però per emfatitzar el seu significat religiós, vénen revestits de llenguatge mitològic i simbòlic. Per a nosaltres nens, tot això eren veritats que assumíem amb entusiasme.

Abans d'introduir el tretzè salari, els professors rebien una paga extra per Nadal. El meu pare gastava tots aquests diners per comprar regals als seus 11 fills. Eren regals que venien de lluny i tots instructius: una baralla amb els noms dels músics importants, de pintors cèlebres, uns noms que ens costava molta feina pronunciar, i ens feien gràcia les barbes que portaven, el seu nas o qualsevol altre detall. Un regal que va tenir molt èxit: una caixa amb materials per construir una casa o un castell. Els més grans començàvem a participar de la modernitat: rebíem un jeep o un automòbil que es movien donant-los corda, o una roda que en girar llançava espurnes, i altres coses per l'estil.

Perquè no hi hagués baralles, cada regal tenia escrit a sota el nom del fill o de la filla. I després començaven les negociacions i els intercanvis. La prova infal·lible que el Nen Jesús havia passat per casa era la desaparició dels manats d'herba fresca. Corríem a comprovar-ho. I així era, la Mula s’ho havia menjat tot.

Avui vivim els temps de la raó i de la desmitificació. Però això val només per als adults. Els nens, ara amb Pare Noel i ja no amb el Nen Jesús, viuen el món encantat dels somnis. El vellet bonàs porta regals i dóna bons consells. Com que jo tinc barba blanca, no hi ha nen o nena que passi pel meu costat i no em digui Pare Noel. Jo els dic que no sóc el Pare Noel sinó el seu germà, que vinc a observar si els nens fan bondat i després l'hi explico tot al Pare Noel perquè els porti un bon regal. Així i tot, molts dubten. S'acosten, em toquen la barba i diuen: No, el Pare Noel es vostè mateix. Sóc una persona com qualsevol altra, però el mite em fa ser Pare Noel de veritat. Si nosaltres adults, fills de la crítica i la desmitificació, ja no aconseguim encantar-nos, permetem que els nostres fills i filles es encantin i gaudeixin del regne màgic de la fantasia. La seva existència estarà plena de sentit i d'alegria. Què més volem per Nadal sinó aquests dons preciosos que Jesús va voler també portar a aquest món?”

 

 

 

 

 

2 comentaris:

Pepe Farrés ha dit...

Bon Nadal y feliç any nou.
Si que tienen una estética un poco... los pare noels,enganchados de los balcones, el otro día vi uno que parecía un ahorcado..je. je
Adeu

Jaume Pubill Gamisans ha dit...

Bon Nadal, Pepe. Segueix dibuixant tan bonic com ho fas!
Una abraçada