divendres, 16 de març de 2012

El problema que dura segles

El “problema catalán” fa segles que dura. Per més que l’intentin amagar o silenciar, de tant en tant aflora com el riu Guadiana. En realitat no és cap problema o, si voleu, són un munt de problemes. Depèn de com ens ho mirem i depèn d’on ens ho mirem, el problema és d’un tipus o d’un altre. O potser –com deia un- els problemes en realitat no són problemes sinó que són situacions. L'únic problema que tenim és el d’etiquetar les situacions com a problemes.

Aquestes dues portades de diari, que han aparegut aquests dies i que he recollit a dalt (la d’ EL PUNT/AVUI i la de l’ABC), coincideixen en una cosa: que veuen la realitat com un problema, però possiblement no coincideixen en gaire res més: ni en la visió del problema o de la realitat, ni segurament en la seva possible resolució. El problema no és res més que una situació que fa segles que dura i a la que no se li ha volgut donar mai una sortida digna, justa i equilibrada. I el resultat és que Catalunya està insatisfeta i Espanya també. I no s’hi veu solució ni sortida perquè els que tenen la paella pel mànec no volen deixar ni el mànec, ni la paella ni volen deixar fer-la servir. En el fons ja els va bé seguir com ara, encara que els molestin molt certes coses (com aquell que té un gra, que com més es rasca, pitjor).

Considerar la realitat com a problema és carregar-la de negativitat i de prejudicis. La solució seria mirar d’analitzar-la de forma positiva i buscar vies d’entesa per difícil que pugui semblar. És clar que per poder fer això s’ha de tenir una actitud madura i lliure, acceptant que s’ha de poder parlar de totes les coses per difícils o tabús que puguin semblar, cosa que amb el tema que tractem no s’ha donat mai i sempre s’ha donat una situació d’estira i arronsa que ha donat com a resultat que guanyessin sempre els mateixos, o sigui, els que tenen el poder i cap ganes de deixar-lo anar. S’aferren ben fort al que creuen que és seu per dret a conquesta. Perquè, en el fons del fons, som per a ells un poble conquerit i esclau; o una colònia que té un amo i dret a decidir.

I justament aquí rau el moll de l’os del “problema catalán”. En realitat, el problema és que no es vol parlar del “problema” i el que es fa és amagar-lo, posposar-lo, dissimular-lo, disfressar-lo o com vulgueu dir-ho. Però aquesta actitud no fa més que carregar-nos a tots d’estrès, ansietat, fàstic, cansament, negativitat i prejudicis cada cop més grans. La solució vindria per acceptar, en primera instància, que la realitat és la que és i que la veiem molt distinta. En segona instància s’hauria de poder parlar lliurament i s’haurien de poder posar els mitjans adequats per tal de que hom pugui expressar els seus desitjos. I, per últim, s’hauria de tenir el dret a decidir. Però això ja són figues d’un altre paner… Per tant, em sembla que ha arribat el moment de cantar tots plegats allò de “volem pa amb oli, pa amb oli volem, i si no ens el donen, ens el prendrem”.