dimarts, 20 de març de 2012

Espanya, país petit.

El Lluís Llach té una cançó que es diu “País petit” i –naturalment- es refereix a la petitesa física de Catalunya. Hi han altres petiteses –en podríem dir mesquineses- que no van en el sentit que ho diu el Llach de Catalunya. Hi han països petits i grans en territori, en quilòmetres quadrats. Però també hi han països petits o grans pel seu valor moral, per la seva grandesa moral o per la seva mesquinesa.

Un d’aquests països mesquins, petits, empetitits, acomplexats i porucs és el que anomenem Espanya (alguns ja en comencen a fer befa i en passen a dir ECS-panya, o Escanya, noms que volen expressar actituds que desperta aquesta mena d’ Estat que vol ser gran, modern i important però que es queda a mig camí sempre).

Espanya sempre ha estat un país amb esperit de grandesa i ànima conqueridora. Sempre ha tingut aquest ànim de gran senyor -que en un temps ho va ser - però que ara ha esdevingut un senyor vingut a menys i que ja comença a fer llàstima perquè se li veuen massa els parracs que es veu obligada a vestir; vestits que en altre temps eren impecables i que ara ja es desfilen i s’esparraquen per tot arreu. Van voler fer un gran banquet per convidar-hi tothom, amb cafè, copa i puro per a tots i ara no els arriba ni el cafè, ni tenen prou tasses per servir-lo. Se n’adonen ara que són nous rics vinguts a menys, que molt del que es mostrava era només fum, que han volgut estirar més el braç que la màniga fent línies d’ AVE, aeroports absurds i grans infraestructures innecessàries i fora de lloc i ara, corrents i de pressa, volen tornar enrere, Patètic i dramàtic alhora! Faria riure si no fos que durant tot aquest temps de travessia pel desert han quedat molta gent pel camí, morts de gana, sense expectatives, mal ferits i que ja no se’n sortiran més. Faria riure si no fes plorar i fes sofrir a tanta i tanta gent. 

Això que anomenen Espanya s’ha tornat un cosa ridícula, que és incapaç de complir compromisos firmats, que és incapaç d’entendre que la diversitat és rica, que -amb l’aigua al coll i tot- segueix fent línies d'AVE o mantenint estructures sense sentit. Aquesta Espanya que diuen que és “Una, Grande y Libre” se’ls hi està desmanegant a les mans, se’ls hi està empetitint i cada dia es torna més esclava de les seves pròpies febleses estructurals, de les seves mancances, obsessions, pors, traumes i prejudicis. I ja ha arribat el moment que es veu que no hi ha ningú que sigui capaç d’arreglar-ho; tot al contrari: sembla que cada dia ho vulguin espatllar més.