diumenge, 4 de març de 2012

Ferment de fraternitat o camisa de força?

A José Ignacio González Faus el conec de fa anys. Va ser professor meu de Cristologia i és considerat com una de les principals figures de la teologia mundial. Ara que ja s’ha jubilat de professor, segueix com a com a responsable teològic de Cristianisme i Justícia, uns quaderns que us recomano llegir si voleu sentir una altra veu, una veu distinta, crítica i molt lúcida de l’Església i de la societat.

González Faus fa una mica més d’un any que va escriure un llibre en col·laboració amb un altre gran teòleg, el biscaí Javier Victoria. El títol del llibre és “Presència pública de l'Església, ferment de fraternitat, o camisa de força?”. Llavors li van fer una entrevista que deia unes quantes coses interessants i que podríem dir que són el revers de la medalla del que sentim en alguns bisbes que últimament surten molt als diaris i a la TV. González Faus no és tan jove, ni tan mediàtic, ni tant guapo, però és bastant més profund i diu coses bastant més interessants. Vegem-ne algunes:

1-“Desgraciadament, quan es diu “presència pública" de l’ Església, es refereix a allò que és l'Església "oficial". Hi ha molta Església per aquí, l'Església som tots, i això és una cosa que no es pot deixar de dir mai. Aquesta altra Església és la que té una presència pública més adequada, em sembla a mi, al que demana l'Evangeli. L'Església oficial ha estat i encara està massa ficada en una estructura de poder: un Papa cap d'Estat, uns representants de l'Església romana que pertanyen al cos diplomàtic ... Tot això porta a que gairebé l'única presència pública que aparegui sigui la de l'Església oficial”.

2-“En el llibre, analitzant un text de Ratzinger, porto 6 qualificatius de com hauria de ser la presència de l'Església: En primer lloc, sense poder, dialogant, que no pretengui imposar la seva pròpia veritat ni la seva pròpia moral (encara que sigui la Veritat) , sinó a través de l'argument, una presència servicial i molesta (perquè l'Església ha d'estar en els llocs on no hi ha ningú, on la societat crea les seves víctimes, etc), una presència exemplar (que es veiés que realment practica el que predica i no va per la línia del poder), una presència plural, per a una comunitat que és tan gran i de vegades conflictiva, amb moltes veus diferents que, però, convergeixen totes en la figura de Jesucrist.
A partir d'aquests adjectius, en el llibre anem discutint els temes com la ciutadania, la subvenció a l'Església, l'avortament, el Vaticà ... etc.

3-“ És dur, però la impressió que jo tinc és que l'estament més oficial de l'Església està sent profundament infidel al Vaticà II. Es pot fer una anàlisi de l'eclesiologia que està latent, per exemple, en la Gaudium et Spes, on es diuen moltes coses sobre l'Església avui dia que no es respecten. Com reconèixer que el Vaticà II no té la solució a tots els problemes, i actuar com si tot problema que es presentés estigués ja resolt. En aquest sentit, jo crec que hi ha un retrocés important pel que fa al Vaticà II”.

4-“Aquest retrocés es transmet de dalt cap a baix, cap a les esglésies locals, i es fa en contra de l'Evangeli, del Nou Testament i de la seva pròpia tradició. L'Església està nomenant avui als seus bisbes d'una manera que pot ser legítima, però que ho ha estat en casos de excepció i ja no ho hauria de ser avui. És que, com que  el nomenament de bisbes ha quedat exclusivament en mans de la Cúria romana, es trien els peons que a la Cúria li convenen perquè es moguin al seu gust. De vegades, fins sense mala voluntat. Jo comprenc que un poder central vulgui evitar els molts problemes que pot tenir, i, si als bisbes els triessin, com hauria de ser, les comunitats, podrien ser més conflictius amb Roma. Imagina't el que està passant a Chiapas, el que ha passat al Brasil ... Però és que ningú li ha dit a l'Església que ha d'estar lliure de problemes. El que s'ha dit és que els hauria de resoldre evangèlicament”.

5-“La dreta catòlica està encarnada en aquests moments en els moviments neoconservadors. Els conec poc, però aquesta és la sensació que donen. Potser per ignorància, perquè de vegades aquests moviments són molt piadosos i molt poc il·lustrats. No saben fins a quin punt poden ser manipulats, i són catequitzats inconscientment, d'una manera que després és la més còmoda per a la dreta, en el sentit negatiu del terme. Aquesta dreta eclesiàstica diu que aquests moviments són els que ara mateix estan oferint, vocacions a l’ Església, que d'altres àmbits no surten ...
Cert, però el problema de les vocacions no és tant de nombre com de qualitat. A mi m'agradaria veure quin tipus de vocacions són aquestes. Els meus últims anys de professor a la facultat (ara estic emèrit ja) contrasten molt amb els primers. Els primers anys jo anava a classe gairebé amb por, perquè sabia que els alumnes s’aixecarien. Els últims anys era a l'inrevés: Els interessava l'examen i res més, i, en tot cas, els seminaristes de Barcelona, ​​si jo deia alguna coseta que sonava una mica diferent del que ells sentien de les veus oficials, aixecaven la mà per dir-me : "Bé .... però ... deixem les coses al seu lloc". Era un alumnat que s'havia tornat molt conservador. I jo no crec que un ministeri així tingui futur per salvar el cristianisme a Espanya. Tindrà futur per convertir-lo en una secta. Però la missió de l'Església no és ser secta, sinó llevat i ferment. El cas d'Espanya és d'allò més particular”.

6.“Els nomenaments episcopals que dèiem abans, ens poden hipotecar durant uns anys en aquesta mateixa tessitura. Segurament que sí i per això he dit que jo no espero poder respirar en el futur un aire diferent. Perquè, a més, jo crec que ells mateixos perceben que no tenen molt a dir, al contrari de Pagola, Javier Victoria, etc. Que de vegades potser ho diuen més cruament, però és perquè tenen alguna cosa a dir. Ells no. Llavors, sorgeix la frase d'un premi Nobel (físic) que jo he utilitzat tantes vegades: "La intolerància és l'angoixa de no tenir raó". A mi em sembla que molts d'aquests bons germans meus, pastors de l'Església, tenen l'angoixa de no tenir raó, i per això es tornen intolerants”.

7-“En general jo crec que en aquest moment les congregacions religioses estan mal vistes per la Jerarquia. I no només les apostòliques, perquè, curiosament, hi ha congregacions contemplatives (carmelites i algunes més), amb una línia tremendament oberta, i que a Roma li molesta. Perquè a Roma li agradaria que fossin totes del breviari al menjador i del menjador al breviari.
A Catalunya, on jo visc, no es respira la mateixa angoixa que en altres llocs. L'Església catalana és bastant més oberta, i allà podem fer més, estem millor. Encara que quan sortim a les notícies la gent es posa les mans al cap. Bé, doncs si ens toca patir, patirem.
L'Església som tots, l'Església és la comunitat dels creients primer de tot. I jo he de dir que en la meva església em trobo molt bé, perquè la base la forma gent meravellosa que no sortirà ni tan sols en Religió Digital, que ara mateix estan treballant per aquí amb prostitutes, contra el problema del tràfic de dones, que a Espanya és espantós. Aquesta gent que està treballant i patint, no sortirà mai enlloc. Noies que es veuen obligades a infinitat de coses que ens farien posar les mans al cap, i que els bisbes desconeixen. ¿Que una noia necessita avortar? Doncs, mira, l'acompanyo. Perquè aquestes decisions es veuen d'una altra manera des de la cruesa i la duresa de la situació. Aquests són Església”.

8-“Hi ha coses que són imparables, i que sembla que s'estan retardant però que arribaran. Acabaran arribant. El pitjor és que arribaran tard i malament. En el meu llibre L'autoritat de la veritat (sobre els errors dels documents del magisteri eclesiàstic) en què intento transmetre que l'Església es pot equivocar, apareix una constant, que és que l'Església accepta les coses amb 200 anys de retard. 200 anys després del crit de la Revolució Francesa, Joan Pau II va dir: "Això són paraules cristianes". Però en un primer moment "llibertat, igualtat i fraternitat" semblaven un atac a l'Església.
L'Església hauria de fer allò que diu Mateu del Messies: “No trencar la canya esquerdada, i no apagar el ble fumejant”. Perquè la Revolució Francesa, evidentment, era una metxa. I, així, moltes altres coses”.

9-“-Què ens queda? A la gent que ens movem en una sensibilitat oberta i dialogant, només ens queda  la mística de la resistència.La resistència suposa sempre esperança. Això a Cristianisme i Justícia ho diem molt. Hem de lluitar per la justícia, però no hem de donar esperança. Malgrat tot, ens val la frase que l'Apocalipsi diu per a una situació de crisi molt més gran, de persecució, etc: "Déu és el senyor de la història". I les babilònies acaben caient. Per tant, passarem aquesta travessia del desert, passarem l'hivern eclesial -que va dir Rahner-,  passarem els temps foscos -que deia Santa Teresa, perquè la cosa no és d'avui-...Però seguirem aquí humilment, evangèlicament resistint”.

10.”Tenim dues armes molt fortes. La primera és l'Evangeli. El que no deixa dormir tranquil·la a l'Església no és el progressisme o el laïcisme, sinó l'Evangeli. Agafa't el capítol 23 de Sant Mateu, amb aquella duresa de les paraules de Jesús. Sant Jeroni deia: "Això no s'ha dit contra els jueus, s'ha dit contra nosaltres, perquè no caiguem en això mateix". (Imposar càrregues que nosaltres no portem, netejar el sepulcre per fora, que ens saludin i ens diguin pare i mestre i tot això ...). Això està a les pàgines de l'Evangeli. L'Evangeli és enormement subversiu.
I després, tenim un altre arma, que és la millor tradició de l'Església. La tradició és una paraula que cobreix moltíssimes coses, i la millor tradició de l'Església està en contra, per exemple, dels nomenaments dels bisbes que hem estat parlant. Tot el que jo vaig escriure en el meu llibre del qual sempre faig propaganda: Vicaris de Crist, els pobres de l'Església i l'espiritualitat. Aquí està la millor tradició de l'Església.
Són dues armes serioses i podem defensar-les, naturalment, amb seny i sentit comú, sabent que l'hora no és de triomf i de cridar. Però no ens han de fer perdre l'esperança, ni moltíssim menys.