dissabte, 7 d’abril de 2012

Què vol dir ressuscitar?

Té algun sentit parlar de Resurrecció avui? Per als cristians la resurrecció de Jesús és el nucli de la nostra fe. Seguirà tenint sentit creure? Creiem en la vida perquè la vivim, la toquem, la tenim ara. Som vius i ens sentim vius quan gaudim, quan patim, quan estimem, quan ens deixa una persona estimada… Creiem en la vida però també creiem en la mort perquè la sabem certa, irrefutable i sabem que tard o d’hora arribarà. Però no es tracta només de saber que un dia m’acabaré implacablement, sinó que en el fons de la qüestió és: aquesta vida meva tendeix cap a algun lloc? És un projecte d'alguna cosa ...? Crearé alguna cosa ...? Tenim tantes promeses d'immortalitat ... Totes aquestes preguntes se les feia en una preciosa conferència el teòleg Gonzalez Faus. És el que tota persona conscient es pregunta en algun moment de la seva vida.

Gabriel Marcel, filòsof francès, deia molt bellament que estimar una persona és dir-li: "Tu no et pots morir". I Nietzsche diu: "El plaer és encara més profund que el sofriment: El dolor volem que passi, però tot plaer vol eternitat, Vol profunda, profunda eternitat! Per tant, no és absurda aquesta pregunta sobre la nostra vida. Potser ja coneixeu  la següent paràbola, que sempre impacta:

Dos bessons van ser concebuts en el mateix ventre. Van passar les setmanes i els bessons van anar creixent. A mesura que anaven prenent consciència, la seva alegria desbordava i es deien un a l'altre:
- Digues-me, no és increïble que visquem? No és meravellós ser aquí?
Els bessons començaven a descobrir el seu món. Quan van trobar el cordó que els unia a la seva mare, i a través del qual els arribava l'aliment, van exclamar plens de goig:
- Tant ens estima la nostra mare, que comparteix la seva vida amb nosaltres!.
Van anar passant les setmanes i els mesos. Tot d'una es van adonar de quant havien canviat.
- Què significarà això?, va preguntar un.
- Això significa que aviat no hi cabrem aquí dins, li va contestar l'altre. No podem
quedar-nos aquí. Haurem de néixer.
Però el primer va objectar:
- No vull viure fora d'aquí de cap manera, vull quedar-me aquí per sempre.
- Reflexiona -va dir el seu germà- és que no tenim altra sortida. Potser hi hagi una altra vida després del naixement.
- Com pot ser això? -Va respondre amb energia el primer- Sense el cordó que ens dóna vida, no és possible viure. A més, altres abans de nosaltres han abandonat el si matern i cap d'ells ha tornat a dir-nos que hi ha una vida després del naixement. No, no; en sortir s'acaba tot. Això és el final!
L'altre va guardar al seu cor les paraules del seu germà i va quedar profundament preocupat. Pensava: si la concepció acaba amb el naixement, quin sentit té aquesta vida aquí? No té cap sentit. Potser resulta que ni existeix una mare com sempre hem cregut....                                                                                                         I després protestava: Ha d'existir!, en cas contrari, ja no ens queda res.
- Però, has vist mai a la nostra mare?, li va preguntar el seu germà? Pot ser ens l’hem imaginat, ens l'hem forjat per poder-nos explicar millor la nostra vida aquí ...
Així, entre dubtes i preguntes, sumits en profunda angoixa, van transcórrer els últims dies dels dos germans en el si matern. Per fi, va arribar el moment del naixement. Quan els bessons van deixar el seu món, van obrir els ulls i van llançar un crit: el que van veure superava seus més atrevits somnis!.

.
Aquesta paràbola –força famosa- reprodueix una experiència, crec que profundament humana, del que és la resurrecció quan ens anuncia una victòria sobre la mort, una victòria definitiva, perquè no tornarem a aquesta vida com Llàtzer per morir de nou, sinó que viurem una nova vida –com la dels bessons-la mateixa vida de Déu, que ja no pot morir. El cristianisme va haver de predicar la resurrecció en un món imbuït, almenys en els seus elements més cultes, per la filosofia platònica, per la qual, la matèria és una cosa dolenta. Per aquesta raó, els primers que es convertien deien fins i tot, en parlar de Jesucrist, que no va tenir un cos com el nostre, perquè és indigne de Déu. Com si la matèria fos dolenta!

Gonzalez Faus explica en la seva conferència que avui dia tot això ens crida l'atenció perquè ens domina una cultura de la joventut. No diem "tinc un cos", sinó "sóc un cos", i no s'accepta l’expressió que el cos és la presó de l'ànima, com deien els platònics, per
als quals l'home havia d’ alliberar-se; aquells grecs haurien acceptat una resurrecció en el sentit que l'ànima de Jesús s'alliberava del cos.Com sol passar en gairebé tot pensament humà, hi ha veritat en ambdues percepcions. Evidentment, el progrés de la salut, de la tècnica, de la prolongació de la joventut ... ens ha donat unes experiències precioses del cos, en la dansa, en la gimnàstica, en l'amor ... Però no és aquesta l'única dimensió de nostra corporalitat. Quan veus una persona amb un taca-taca, en una cadira de rodes, amb Alzheimer ... comences a donar-los-hi una mica la raó als grecs perquè, efectivament, per a aquestes persones el seu cos és una presó, encara que en altres moments el seu cos hagi pogut ser una explosió de vitalitat. Per tant, les dues
experiències són vàlides.

El cristianisme va combatre molt les conseqüències que el món grec treia de la seva manera d'entendre la corporalitat, perquè el que estava darrere, realment, era la concepció de la matèria com a dolenta. No obstant això, per al cristianisme, en part per la seva arrel jueva però sobretot per l'encarnació, la matèria no només no és dolenta, sinó que, com van arribar a dir alguns Pares de l'Església, per la matèria ha posat Déu en marxa tota aquesta immensa caravana de milers de milions d'anys de llum ... aquest univers tan gran, per la matèria va fer Déu la seva obra, deia S. Ireneu.

Per als antics "la carn" era una expressió negativa que designava el món material. La carn, deia Tertulià, és el suport de la salvació, una cosa que avui dia sona bé i és bastant acceptat per molts. Teilhard de Chardin té un preciós himne a la matèria, i des d'aquí s'ha de dir, senzilla i tranquil · lament, que el cristianisme és un materialisme.

Què podem esperar,doncs? Un agnòstic, l’escriptor Félix de Azúa va escriure un article titulat “CARN”, que va publicar a El País el 21 de juny de l'any 2000. deia:


Fa uns dies assistia al funeral d'una excel·lent persona molt estimada per tots els qui el vam conèixer. La parròquia estava més aviat avorrida ... fins que va començar el sermó i ens vam posar tots tristíssims. El bon mossèn va venir a dir que el millor que pot passar en aquesta vida és morir-se, perquè de seguida ens dissolem en la llum divina com espurnes devorades per un alegre i vertiginós incendi. La qual cosa està molt bé, però ho plantejava com una cosa estrictament espiritual. Només la nostra part immaterial passava a formar part de tan colossal lluminositat. Ni una paraula va dir sobre la part carnal. Ara bé, sense la resurrecció de la carn, la glòria eterna es queda en un curset de filosofia platònica, a tot tirar hegeliana, dos potents pensaments ateus. Sense la resurrecció de la carn, la promesa catòlica de la immortalitat es redueix a tenir portal en un Internet etern. Catòlics, no us deixeu arrabassar la Glòria de la carn, no us feu platònics. Que, sobretot, el cos sigui etern és la major esperança que es pot concebre i només hi cap en una religió on el Déu es va deixar matar perquè també la mort es salvés.

Els qui no tenim la fortuna de creure, us envegem aquest miracle, és a dir, que per a Déu -ja que no per als homes- la nostra carn tingui la mateixa dignitat que el nostre esperit, si no més, perquè també pateix més dolor. Nosaltres, els no creients, preguem perquè estigueu en la veritat i nosaltres en la més negra de les ignoràncies, perquè tots voldríem, després de la mort tornar a veure els ulls de les bones persones, i fins i tot els ulls de les males persones, en fi, veure ulls, no solament llum.

Els que creiem, creiem que nostra matèria es transformarà. Sant Pau utilitza l'expressió
cos espiritual, que no acabem d'entendre perquè ens sembla una contradicció; tenim cos, ens veiem, ens toquem ... el cos és la persona en tant que pot comunicar-se. I espiritual tampoc significa alguna cosa simplement immaterial, l’esperit al NT és sempre el factor, la manera d'expressar la universalitat: L’esperit ha estat vessat sobre tot i ho abasta tot Per tant, cos espiritual vol dir alguna cosa així com una persona, no particular, sinó globalitzada ... serem com una persona universal, alguna cosa que, se'ns anuncia, però que no podem ni imaginar. El que dificulta moltes vegades la nostra pau, la nostra convivència, és la limitació de la nostra personalitat: sóc jo, i l'altre no pensa com jo ... En qualsevol cas, les ciències sí que poden ajudar aquí molt, perquè elles ja ens han ensenyat que, en el fons últim de les últimes partícules, matèria i energia són el mateix ... I no hi ha alguna cosa que puguem veure o tocar, el que hi ha és una realitat, que no sabem què és, que afecta els nostres òrgans i fa que vegem les coses del color i la forma que són ... La matèria no té aquesta mena de densitat que ens sembla tenir a nosaltres, “inespiritualitzable“, en el fons, tot el que hi ha són partícules ínfimes, en definitiva, partícules d'energia, plutons, neutrons, radiacions ...

Podem parlar de la reivindicació de la matèria. Però podem  parlar també de la reivindicació de la història, la història humana cridada a ser alguna cosa més que un passatemps. El cristianisme és el que descobreix la dimensió històrica de les nostres vides i de tota la marxa de la humanitat. Fora del cristianisme s'ha pensat de mil maneres, bé o malament ... La història pot ser l'etern retorn, concepció del temps característica de la filosofia de Nietzsche: es repetirà el mateix pels segles dels segles i tornarem a repetir les nostres vides i els nostres règims i farem el mateix pels segles dels segles, com les esferes dels astres. O pot ser, com diuen a Orient, pura imaginació que ens creiem que és realitat, com quan somiem. Hi ha moltes maneres d'explicar el temps. El cristianisme li va donar al temps una dimensió de progrés. Ja Sant Ireneu al segle II, va dir que Déu ens va crear perquè creixem i progressem. Però en entrar el cristianisme en el món grec, es va perdre bastant aquesta dimensió de la història.

Amb la modernitat, Hegel, Dilthey i Marx, es recupera la història i es pensa que, efectivament, és possible que la història camini cap a un paradís, cap a una meta millor. I la història es recupera fora de l'Església, i moltes vegades contra l’Església que, encara que allò fos seu, no ho reconeix sinó que ho frena i condemna molts dels que ho diuen.

La fe en la resurrecció no és només l'anunci que se'ns fa d'un fet i que si volem ho creiem i si no, no, sinó que és l'anunci del significat d'aquest fet. En la fe en la resurrecció es dóna la resposta a totes les preguntes que ens constitueixen com a humans, la pregunta per la injustícia, per la mort, per la matèria, per la història ... La fe en la resurrecció és, efectivament, l'oferta d'una Bona Nova, que és el que significa la paraula Evangeli.

Per acabar, González Faus acaba evocant un llibre “Com vaig tornar a ser cristià”, de Jean Claude Guillebaud, un periodista francès que va estar a Vietnam, a Somàlia, Iran ... El va escriure després de prendre’s un temps per pensar i assimilar totes aquelles experiències i diu:

“No vaig tenir cap experiència mística, no em vaig convertir de sobte d’una vida pecadora, simplement vaig anar raonant i em vaig adonar que tots aquells drets humans i tot aquell progrés de la modernitat, pel que jo lluitava, no té el seu fonamenti en la raó, sinó en els valors de l'evangeli, perquè els drets humans només són racionals des una determinada visió de la història. L'evangeli és la subversió de la modernitat perquè, encara que jo veig que l'evangeli és el suport de la modernitat, m'adono també que aquesta modernitat ha creat moltes víctimes, i l'evangeli és el que es posa al costat d'elles”. 

Vull deixar constància que la major part d’aquestes idees les he tret de la conferència del teòleg José Ignacio González Faus “SIGNIFICADO DE LA RESURRECCIÓN DE JESÚS PARA EL HOMBRE DE HOY” (Aula de Teologia, 23 de març de 2010)

1 comentari:

Olga i Carles (http://bellesaharmonia.blogspot.com ha dit...

Resurecció sí...
Resurrecció...
És molt més que creure en fet físic... d'un cadaver...
Rsurrecció sí...
Fer sorgir la noistra Ànima del sepulcre en el que estem tan comodament enfonsats...
Resurrecció sí...
Elevarnos per sobre els núvols de la nostra avaricia i entrar en el Regne del Cel.


Gràcies.
Una abraçada.