diumenge, 27 de maig de 2012

Fàbrica de pobres

Quan era petit, a l’escola em van ensenyar una poesia que he recordat tota la vida, cosa difícil de creure donada la meva reconeguda mala memòria. Després he sabut que era una dècima de Calderón de la Barca, treta de la seva obra La vida es sueño.  La dècima parla d’un savi molt pobre, molt pobre i diu així:

 

Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó.

Pedro Calderón de la Barca, La vida es sueño, siglo XVII

M’ha vingut a la memòria aquest poema avui que TV3 fa la Marató per la pobresa i que ens convida a reflexionar sobre aquesta xacra que cada dia s’estén més. No és fàcil fabricar pobres amb la perfecció que ho fa la nostra societat capitalista i consumista. S’ha de convèncer a la gent que vulgui cada dia més coses, que gasti cada cop més –endeutant-se, si cal, fins al moll de l’anima- i que compri i compri més allà de les necessitats bàsiques. Però ens ho planegen tant bé, ho pensen tan bé i ho organitzen tant bé, que al final ho aconsegueixen i fabriquen persones amb necessitats artificials que es convertiran inevitablement en pobres. Ens proposen ser tots cada dia una mica més egoistes. Ens diuen que cal mirar, per damunt de tot, per nosaltres mateixos i pels nostres desitjos que, si els podem aconseguir, ens faran feliços…

I així anem creant les condicions ideals per fabricar pobres. Fabriquem pobres materials i pobres espirituals: nois i noies que no cal que pensin massa. El que cal és que tinguin i gastin en telèfons mòbils, roba, modes… No cal que pensin en un futur millor per a ells i per al món en general. Només cal que pensin en l’ara, en el present. No cal que llegeixin massa, no cal que siguin massa crítics. Només cal que segueixin les directrius que els vagi marcant la TV.

Però, de cop i volta, es troben que no poden aconseguir res de tot això perquè no troben feina i perquè les coses sembla que han canviat de cop. I ara què? Doncs ara potser és arribat el moment d’aprendre’s de memòria aquesta dècima de Calderón de la Barca i mirar una mica al voltant nostre.

Els pobres no existeixen per si sols, som tots responsables en certa mesura que la "màquina" els segueixi produint. Potser que comencem a creure i ensenyar que un altre món és possible. Que és l’únic possible!