dissabte, 30 de juny de 2012

Construir un país

Construir un país no és només fer-lo progressar econòmicament. Ser més rics no vol dir ser millors ni és cap signe que les coses es facin bé. Tot Europa, certament, és més rica que anys enrere però això no vol dir necessàriament que sigui millor i que les coses s’hagin fet bé. I aquí hi podríem posar Espanya en general i Catalunya en particular. Serem millors quan prenguem consciència de que s’ha de créixer harmònicament, amb sentit i mirant que no hi hagi desigualtats. Aquests darrers anys hem crescut sense cap sentit. O, si voleu, en un únic sentit: el creixement econòmic que semblava que no teníem aturador degut a les circumstàncies favorables que vivia Europa. A Espanya, particularment, el totxo la feia sentir rica i poderosa. I segurament que érem més rics, però també més rucs perquè no ens adonàvem que no anàvem enlloc. Quan ens n’hem adonat ha estat quan les coses no anaven prou bé i ha estat ara que ens hem posat a pensar si anàvem per bon camí.

I, esclar, de cop i volta hem estat conscients que si volíem construir un país com Déu mana havíem de canviar les coses. Ara és quan ens hem posat a reflexionar sobre aquest creixement econòmic i tot el que ha significat. Durant aquest anys, ni els formadors d’opinió ni els dirigents polítics no hi han pensat gaire, ni ens han ajudat a pensar-hi. Només algunes persones –no gaires, per cert- ens deien que no anàvem bé. I no els fèiem gaire cas i els tractàvem de catastrofistes.

Durant aquests anys ens posàvem les mans a les butxaques i les trobàvem sempre plenes. Semblava que allò era una mina que no s’havia d’acabar mai! I vinga comprar cotxes nous, vinga a fer vacances a l’estranger, vinga empenyorar-nos amb pisos nous, teles de plasma i tots els capricis inimaginables. I ara ens han de rescatar a corre-cuita! 

En aquest beneït país nostre ens havien ensenyat que l’estalvi era una virtut i els rics miraven de fer coses útils per a la societat, tot i guanyant diners ells. Era evident que tenien una idea de fer país i tenien projectes interessants.Tot això sembla que ha canviat i jo ja no sé quina idea de país tenim.

Perquè puguem fer un país amb cara i ulls ha d'haver-hi gent amb mires de futur, amb sentit de nació, amb confiança en si mateixa i amb empenta col · lectiva, siguin empresaris, educadors, polítics, poetes, juristes o una combinació de tots ells. El que cal és l'aspiració per construir un país, reincorporar la noció de que un país és un emprenedoria col · lectiva on hi cap tothom i que només quan tothom s’hi sent partícip pot florir el patriotisme, que no és res més que l'orgull pel que podem fer junts amb el nostre esforç, el nostre enginy i la nostra pròpia força.

Per això floreix i creix, dia a dia, el sentit d’independència i creixen les ganes de desempallegar-nos d’aquest feix pesat que es diu Espanya. Per això ara més que mai ens adonem que ens han estat robant anys i panys i no tenen cap ganes de deixar-nos ser nosaltres mateixos. Per això ara també ens adonem de la necessitat de que els nostres polítics estiguin a l’alçada de les circumstàncies, cosa que no s’ha donat darrerament i cosa que no es dóna encara. No sé si els nostres dirigents saben massa cap on anem i cap on volen anar…. Si no ho saben ells, potser ha arribat l’hora de que el poble els ho digui clarament. Per això segueixen tenint més sentit que mai coses com la Marxa cap a la Independència, el Correllengua o qualsevol altra cosa que ens desperti sentit de poble  que té ganes de sentir-se lliure i amo del seu destí d’un punyetera vegada.