dimarts, 28 d’agost de 2012

Museu de l’ Escola Rural de Castellar de la Ribera

576_1319562476La_Masia_de_Cal_SastreAhir parlava de la visita que vam fer diumenge al Museu de l’ Escola Rural de Castellar de la Ribera, al Solsonès. La primera notícia que vaig tenir de l’existència d’aquest museu em va venir d’una bona amiga, la Montserrat Rius de Solsona. Recordo que m’ho va fer saber quan el van inaugurar i ja feia temps que tenia ganes de fer-hi una visita. Com acostuma a passar molt sovint, les coses que tenim a prop les anem deixant, pensant que sempre tindrem ocasió de visitar-les. Ahir li comentava també a un bon amic de joventut -l’ Agustí Angrill, de Castellar de la Ribera- que havia estat al seu poble i em va dir tot content que en aquesta escola ell hi havia anat des dels 5 anys fins als 11. O sigui, que era una visita quasi obligada…

La Montserrat em va fer saber la notícia de la reconversió de Cal Sastre en Museu perquè teníem un molt bon amic comú, la mare del qual havia nascut en aquesta casa. El nostre amic era Mn Llorenç Mambrilla, capellà del Bisbat de Solsona que va passar mitja vida a l’ Uruguai i on va morir, encara ben jove. Vaig tenir la sort de poder compartir alguns anys amb ell allà. Ens visitàvem sovint perquè era un plaer passar el dia amb. Era el millor amfitrió que mai he conegut. Feia el que fos per tal de que et trobessis bé a casa seva i sempre estava disposat a donar un cop de mà. Era un home amb molt bon sentit de l’humor, molt intel·ligent, i amb una gran capacitat per aprendre idiomes. I el que és més important: era molt estimat, tant com a persona com a capellà. Tinc un munt d’anècdotes divertides d’ell que algun dia potser explicaré…

Tornant al tema. A Cal Sastre hi va néixer la mare i la tia del Llorenç. A la seva mare, la Maria, vaig tenir oportunitat de conèixer-la i tractar-la algunes vegades. La Neus Ollé de Can Gaspà de Castellar de la Ribera i la meva amiga Montserrat van fer una entrevista a la tia monja del Llorenç per a la revista de Castellar de la Ribera “El BOCAMOLL” on els hi explicà bocins d’història dels “Pujol” que visqueren a Cal Sastre. Heus ací un tros d¡aquesta entrevista:

Bocins de la nostra història (EL BOCAMOLL núm. 3 -desembre 2004).

Per Neus Ollé Torrent i Montserrat Riu Mas

CAL SASTRE DE CASTELLAR DE LA RIBERA EN EL RECORD DE DOLORS PUJOL LASÚS

(Berga, 13 d'agost de 2004)

A Castellar de la Ribera, la llinda de la porta de Cal Sastre (MANVEL PVJOL. MES­TRE D CASAS PROPIETARIHO HA FET LO ANI 1783) ha vist pas­sar i traspassar unes gene­racions que no es dedica­ren a la pagesia, com era habitual en aquest poblet, sinó que feren de sas­tres. Llorenç Pujol Sancebrià, nat al 1881, havia après aquest ofici del seu pare i el seu avi, i fou l'últim a exercir-lo en aquesta casa. Era l'any 1925 quan amb la seva muller Rosa Lasús Meya i les dues filles que tenien, la Maria i la Dolors, decidi­ren anar a viure a Solsona. El trasllat s'efectuà a final d'agost o principi de setembre, fora del curs escolar perquè la Rosa era mestra de Lladurs i comportà la venda a l'Ajuntament de Castellar de tota la seva propietat. Cal Sastre tenia un camp gran a prop de la Masia que arrendaven per a blat i arbres fruiters, tampoc no hi faltava la font del mateix nom. En el tracte hi intervingué Felip Gaspà Alsina, llavors jutge de Pau del municipi.

P8262782El nou museu, s'ubica a l'edifici de Cal Sastre, una masia en què antigament hi vivien sastres, i que l'any 1926 va ser adquirit per l'Ajuntament del municipi. En aquell moment, el consistori va instal·lar-hi l'escola del poble, ja que fins aleshores els alumnes feien classes en cases particulars. A Cal Sastre s'hi van instal·lar les aules i també l'habitatge del mestre. La coordinadora del projecte, Esther Miralles, ha explicat que a l'escola s'hi van fer classes durant gairebé mig segle i, fins i tot, "també durant la Guerra Civil".

L'any 2007 l'Ajuntament de Castellar de la Ribera va obrir al públic l'aula que es conserva igual com era durant la postguerra i ara, quatre anys després, ha enllestit el projecte de museïtzació de l'edifici de Cal Sastre per convertir-lo en el Museu de l'Escola Rural. D'aquesta manera, el nou centre mostrarà no només el cas particular de Castellar de la Ribera, sinó l'evolució de l'escola rural a Catalunya des de principis del segle XX i fins l'actualitat.

Dins del museu, ha detallat Miralles a Nació Digital en la seva edició de Solsona , s'hi troba exposat material original de l'època en què l'escola va estar en funcionament, "ja que molts exalumnes encara són vius i ens han cedit els seus llibres, quaderns, etc". A més, també s'han instal·lat plafons on s'explica l'evolució de l'escola rural al llarg dels anys. Finalment, ha explicat Miralles, hi ha un espai dedicat a l'escola d'avui dia que "hem reconstruir a partir del material que ens han cedit escoles rurals de la comarca que estan en actiu".

Alguns dels alumnes que havien anat a escola a Castellar de la Ribera encara són vius i han ajudat a construir el projecte del Museu de l'Escola Rural. És el cas de Ramona Santaeulària, que va estudiar a l'escola rural del municipi durant els anys setanta. "Vaig anar a l'escola des dels quatre anys fins als set o vuit que em van enviar interna a Solsona", ha relatat.

"Quan vaig marxar de l'escola m'enyorava molt perquè la mestra ens estimava molt i ens cuidava molt bé". Així s'expressa Santaeulària quan recorda els anys que va estudiar a l'escola de Castellar de la Ribera i admet que ara, quan hi torna, té un record "molt entranyable" i "em produeix molta emoció", ha expressat.

Algun del material que s'exposa al museu és de la família de Santaeulària, com un maletí en què el seu germà hi guardava els llibres però també la clau amb què cada matí obria l'escola. "Nosaltres fèiem un quilòmetre a peu per arribar a l'escola, però la majoria d'alumnes n'havia de caminar tres o quatre".

A més, l'exalumna ha explicat que en aquest centre també hi va estudiar la seva tieta i la seva mare. "Quan la meva mare venia a l'escola, els mestres, moltes vegades, els enviaven de molt lluny i no es volien estar aquí per l'hostilitat del lloc i per això molts cops feia classe el capellà que vivia a la rectoria que hi ha al davant de l'escola", ha relatat Santaeulària. A més, l'exalumna ha afegit que la seva mare "durant els anys quaranta va aprendre a llegir i a escriure en català en aquesta escola gràcies al capellà"