dimecres, 26 de setembre de 2012

Primavera a la tardor

Aquests dies són bonics.
Va començar a ser molt bonica

la tarda del passat 11 de Setembre

i, des de llavors, no hem parat.

Aquests dies són bonics perquè, des de bon matí,

veus créixer l’esperança,

i sembla que un dia és encara més bonic que l’anterior.

Perquè sembla que hem encetat una tardor primaveral,

una tardor on floreixen un munt de coses.

Perquè aquesta tardor és com un arbre

que no fa més que créixer,

un arbre al que li canten les rames,

un arbre que s’omple de flors,

un arbre que desprèn olor d’esperança.

Aquest dies són il·lusionants

i, si ahir va ser bonic, avui encara ho és més.

Aquest dies no fan més que apuntar coses noves

pels que encara creiem en impossibles possibles.

Aquest dies són com un cargol de mar

que, si ens l’acostem a l’orella,

el trobem ple de sonoritats misterioses,

ple d’horitzons llunyans que semblen a tocar,

d’horitzons a l’abast i de melodies encisadores.

Alguns no senten res. Alguns són sords.

Però som molts que les sentim. Cada cop més!

Per això aquests dies són cada cop més bonics!