dijous, 27 de setembre de 2012

Les teves sabates no em serveixen

Llegia, no fa massa dies, un article de Javier Bustamante, (col·laborador de l’Àmbit Maria Corral) que es titulava Les sabates de l’altre em vénen estretes. Em va fer pensar una bona estona perquè deia coses, si voleu molt elementals, però molt interessants. Començava citant la coneguda frase «Posa’t a les meves sabates!», frase molt comuna i que ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. És un exercici que ens costa molt fer i que hauríem de procurar fer més sovint.

He relacionat aquesta idea amb tot el que està passant aquest dies aquí a Catalunya i a Espanya. I ho he pensat, sobretot, perquè alguns amics llatinoamericans m’han demanat que els expliqués que estava passant per aquests verals. Ells han sentit tocar campanes i han llegit alguna cosa als seus diaris però no ho acaben d’entendre massa, tot i que amb alguns hem parlat moltes vegades del tracte que rebem els catalans de part dels corresponents governs espanyols. I no pas d’ara, sinó que ja fa segles que dura. Però es veu que ni així ho acaben d’entendre massa i he hagut d’intentar explicar-los-hi una altra vegada per tal que puguin entendre millor el que està passant en aquests moments i per què vora dos milions de persones surten al carrer demanant un ESTAT PROPI.

I els ho he intentat explicar amb aquesta metàfora de les sabates. Les mateixes sabates no serveixen per a tothom i cadascú ha de d’adaptar-se a les seves. I fins i tot moltes vegades costa que unes sabates noves s’adaptin al propi peu. Espanya ha volgut fer “café para todos” pensant que d’aquesta manera tothom quedaria content (i enganyat, diria jo). potser al principi podia semblar que la idea rutllaria però al cap d’una anys s’ha vist el rotund fracàs que ha estat. Ningú ha quedat content i tothom ho vol tenir idèntiques sabates tot i fent el peu diferent.

Els he dit que sembla que a Espanya no s’han adonat encara que no només cada persona és única, sinó que també ho és cada poble. Que les aspiracions que tenim els catalans segurament que són molt diferents de les que pugui tenir un manxec. La qual cosa no vol dir que unes siguin millors que les altres sinó que, simplement,cadascú té les seves. Negar aquesta evidència és el que porta al fracàs; un fracàs que s’ha fer més patent aquest dies i que els corresponents governs espanyols han volgut amagar, negar, evitar o esborrar . Però el fracàs hi és, s’ha fet encara més evident i sembla que ha arribat el moment de que s’han de prendre decisions que sembla que seran molt doloroses per alguns, justament perquè mai han fet l’esforç de posar-se en les sabates de l’altre. Em dóna la sensació que més aviat s’han fixat només amb les sabates de l’altre i de seguida n’han volgut unes d’idèntiques. Ni han mirat si les necessitaven i si potser, enlloc de sabates, necessitaven una camisa. No,no… hem de ser igual que els catalans i volem exactament el mateix que ells.

No s’adonen que això no és desig de justícia sinó que simplement és miopia. Miopia i no adonar-se que el món està canviant i que les coses ja no es poden fer més a cop de decret. Ser espanyol o no ser-ho no s’aconsegueix amb un decret sinó que se n’és –o no- per voluntat. I això és tota una altra cosa de la que encara no se n’han adonat.