divendres, 12 d’octubre de 2012

Poc pèl i molta caspa

Les adversitats a les quals es pot veure sotmès una persona o un poble, no només serveixen per mesurar el tremp amb el que aquests són capaços d'enfrontar-se a l’infortuni. També són útils per convocar el reconeixement del demés, especialment d’aquells que veuen les coses amb perspectiva, objectivament i a la distància.

Voleu un exemple? El capità del F.C. Barcelona, Carles Puyol, de 34 anys, va patir fa uns dies una severa lesió al colze esquerre, quan restaven tretze minuts per complir-se els 90 del partit que el seu equip disputava, en condició de visitant, contra el Benfica a l'estadi Da Luz de Lisboa, trobada corresponent a la Champions. Fidel al seu estil, va anar a disputar una pilota aèria sense mesurar riscos i sense importar-li que l'equip blaugrana tingués ja resolt el plet amb un marcador favorable 2-0. És el seu estil, la seva manera de fer i ja no canviarà en aquestes alçades de la seva vida.

Puyol venia de diversos dies d'inactivitat, precisament perquè en  aquesta temporada acabada de començar ja portava dues lesions. Ara, que semblava que tot havia quedat enrere i ja estava preparat per al clàssic davant Reial Madrid, va i es torna a lesionar a les acaballes del partit. Tot l'estadi portuguès va aplaudir dempeus al defensor català, que va abandonar el camp en llitera. Aquestes manifestacions d'adhesió, suport i fins admiració del públic envers un esportista rival són -en general- excepcionals i poden donar-se quan qui pateix una situació desgraciada és un exemple d'esportivitat, coratge, entrega i temperament, com és el cas de Carles Puyol, que s'ha guanyat àmpliament el respecte de propis i estranys arreu del món.

Així com en l’àmbit de l’esport, el respecte es guanya o es perd d’acord amb les actuacions que hom fa al llarg de la seva vida. Parlo de les persones, però també em refereixo als pobles, als partits, a les institucions, a les empreses, etc Podem veure com, dia rere dia, certs partits, certs polítics, certes persones i certes institucions van deixant pel camí el seu escàs prestigi que ja els queda. La imatge del globus aerostàtic que va llançant llast perquè va caient, caient i caient és exactament amb el que passa amb Espanya en aquests moments. Espanya està caient en picat, desesperadament i sense aturador perquè els que governen ara i els que van governar no fa massa són uns forassenyats que han perdut el rumb i la vergonya.

Ara ja se’ls hi veu el pèl. Bé, potser més que el pèl, se’l veu la caspa. Com al ministre Wert, que no té pèl però té molta caspa, la caspa espanyola de sempre, la que van heretar dels temps franquistes, Ara ja són capaços i tot  -potser per desesperació- de mostrar la ira, la prepotència, la falta d’educació i de respecte que han tingut de fa segles però que miraven de dissimular.  Sempre han governat amb les males arts que els proporcionen les institucions d’un Estat que han manipulat per als seus fins, però ho dissimulaven una mica. Saben que no tenen raó i per això manipulen lleis, tribunals i tornen als tics als que ens tenia acostumats el dictador. Ells han perdut el respecte i cada dia estan faltant el respecte  als ciutadans, especialment als catalans. Falten al respecte quan gasten diners amb AVES que no van enlloc, amb voler fer corredors centrals totalment innecessaris i retallant als més pobres per donar-ho als més rics. Això no ho feien ni els bandolers!

Volen fer valer el poc que els queda per guanyar el partit: àrbitres imparcials, trampes,  manipulacions i mentides. Només cal escoltar-los per veure que no diuen la veritat. Però és igual: el globus va caient i ningú podrà aturar-lo per més llast que llancin. Tot plegar farà un espetec i el cop serà espectacular, ja ho veureu! I, a més, hi haurà molts espectadors imparcials que contemplaran amb delit l’espectacle i potser es faran un bon tip de riure i tot!