divendres, 16 de novembre de 2012

Cafè per a tots o cafè per a ningú

Aquí a Espanya, amb la història del “cafè para todos” s’ha arribat a un punt que, paradoxalment, només hi ha cafè per alguns. Amb l’excusa de la igualtat s’ha arribat a la més injusta desigualtat perquè s’ha pres la cafetera a qui feia i servia el cafè.  Ja sé que aquest punt de vista no el comparteixen alguns, però si es mira objectivament i es posen xifres damunt la taula, la realitat és aquesta: Catalunya s’ha anat empobrint a causa de que li han anat prenent les eines per a poder-se desenvolupar, i sempre amb la falsa excusa de la igualtat i l’equilibri territorial.

Això m’ho ha fet recordar una anècdota que s’explica del Che Guevara quan, en una reunió, el Che tenia un termo ple de cafè davant seu i un amic seu li deia que l’obrís i en servís. Però el Che es va anar fent el sord i el termo es va quedar sense obrir durant tota la reunió. En acabar, l’amic va protestar dient: “Una reunió llarga i sense cafè!”. I el Che li va contestar: “No hi havia cafè per a tots; per tant, no n’hi haurà per a ningú”.

Aquesta manera de pensar és la que fan servir molts dirigents espanyols -amb la mentalitat de “el perro del hortelano: no come él ni deja comer al amo”- pensant-se que això és justícia quan, en canvi, és la injustícia més flagrant. Justícia és mirar de repartir el millor que es pugui el que es té. Justícia és mirar de que la societat sigui equilibrada en tots els sentits, la qual cosa no vol dir que hagi de ser idèntica i mimètica.  Justícia és mirar de desenvolupar-se tant com es pugui per tal de que tots puguin tenir més i, per tant, poder estar millor. Hi ha encara massa present la mentalitat del que creu que “si el veí té una cosa, jo també la vull”, encara que no la necessiti ni potser hagi pensat mai en tenir-la. Però és igual. Si jo no ho puc tenir, ell tampoc. Si els altres tenen una cosa, jo també la vull tenir…

En els moments actuals una majoria molt majoria (suposo que les urnes ho faran palès) volem i necessitem ser independent d’un estat que escanya, que no deixa créixer en cap sentit i només serveix per tallar ales i que l’ocell no pugui volar. No volen que l’ocell sigui lliure i fer el que li doni la gana. Això és massa per a ells i no es pot suportar. On s’és vist voler aquestes coses? Com es possible que es demani la llibertat? Aquí s’ha de restar units com sigui, per les bones o per les males. No han entès res i no saben que hi han aspiracions que s’aconsegueixen per les bones o per les males, més d’hora o més tard. I ara sembla que una gran majoria de catalans està disposada a aconseguir-ho. Per tant, ho aconseguirem!