dissabte, 2 de març del 2013

ELS “DES JUBILATS”

l va arribar a la plaça amb una barreta. Va redreçar l'estaca d'un arbret i la va afirmar colpejant amb la barreta.
Va lligar la planta a l'estaca i es va apartar com per mirar una obra d'art.
Em va incitar a entaular conversa:
- ¿Vostè és del Municipi?
- Sóc d'Alicia, la meva dona, fa quaranta-dos anys.
- Ah ... Va ser vostè qui va plantar aquest arbre?

- Va ser el municipi. Un arbre vell va caure, van plantar aquest nou de qualsevol manera, però jo el vaig abonar, i li vaig posar aquesta estaca aquí.
-Però quina bellesa, ja està tot brotat.
-Cap al tard vinc a regar-lo.
- Es veu que a vostè li agraden les plantes!
- Les plantes, les bestioles, fins i tot la gent m'agrada, fillet.
- Gràcies per la part que em toca ...
Ell va somriure, va treure un tisores del cinturó i va començar a podar un arbust.
- ¿Vostè és jubilat?
- Sóc des jubilat.
Va anar podant i explicant:
- Quan em vaig jubilar, ja havia vist a molts col · legues jubilar-se i marcir-se, com un arbre que es poda i es rega amb àcid de bateria ...
Sap que hi ha comerciants que reguen l'arbre amb àcid de bateria per matar-lo i així deixar lliure la façana del seu negoci?
És així ... I allà es queda amb la botiga torrant-se al sol!
Va picotejar les branques podades, formant una catifa de fulles al voltant de l'arbust.
- És bo per a la terra ... Tot el que surt de la terra ha de tornar per la terra ...
En aquells dies, jo ja havia vist molts col · legues jubilar-se i marcir-se. Usant bermudes i xinel·les i quedant-se a casa davant del televisor.
Traient panxa i engreixant ...  Fins que van acabar amb vessament o infart, avorrits per la inactivitat i viure parlant només de malalties.
Va tallar unes flors, va fer un ram:
- Per a la meva nena. Alícia. Ella és un any més gran que jo, però sembla una nena quan li portes una flor.
Ella també està des jubilada.
Ajuda a l'escola de la nostra néta, ensenyant a la cuinera a fer confitura amb poc sucre i amanides amb les restes de les llegums que abans eren llençades a les escombraries. I ajuda a la llar d’infants també, a l'hospital.
AH ...! Alícia viu ajudant a tothom, per això es val per si mateixa i no té temps per pensar en malalties.
Va lligar el manat amb un ram de gespa, i el va dipositar amb cura sobre un banc.
- Per regar les plantes he de portar la galleda amb aigua des de la casa.
Vaig anar al municipi a demanar que col·loquessin una aixeta aquí.
Me la van negar perquè la gent aniria a beure aigua i deixaria l'aixeta oberta.
Els vaig dir que col·loquessin una aixeta amb reixa i cadenat que jo la cuidaria.
Van insistir en la negativa.
Van dir que jo hauria de quedar-me amb la clau i llavors seria una canilla pública amb control particular, i això està prohibit.
Va somriure, mirant la plaça.
- Aquí els vaig dir: llavors puc tenir cura de la plaça, però no tinc poder per cuidar una aixeta?
Vaig preguntar, miri, si tinc autorització per tenir cura de la plaça!
Vaig guardar silenci i vaig tornar abans que em prohibissin tenir cura de la plaça ...
-O abans que em fessin omplir formularis amb tres còpies amb impost i signatura autenticada, per fer el que faig aquí des que em vaig des jubilar ...
Veu aquell pi femella allà? Va ser Alícia qui el va plantar. Només hi havia un pi mascle. Ara el mascle pol·linitzarà la femella i donarà pinyons.
- Jo desconeixia que hi ha pi mascle i pi femella.
- Jo també ho desconeixia, fill.
AH ...! He après tantes coses cuidant d'aquesta plaça!
Avui conec els cants dels ocellets, les èpoques de floració de cada planta, i veig el pas dels climes com si fos una pel · lícula!
- Però la pinya tardarà a donar pinyons, oi? - Vaig dir, mirant el pinet encara de la nostra alçada.
Ell em va respondre que deixaria que el temps fluís.
- La nostra néta és una criatura i jo ja li vaig dir que serà ella qui recollirà els pinyons.
Sense que el municipi ho sàpiga ... ja li vaig  a l’Alícia que, de cada pinya que ella recollís, haurà de plantar almenys un pi en algun lloc.
Així, al final de la seva vida, ella haurà plantat una pineda escampat per aquí.
Sense que el municipi ho sàpiga, és clar, perquè crearien un impost a qui planti arbres ...
- És admirable veure algú amb tanta edat i tanta esperança!
Ell va riure:
-Si és admirable ho sabràs tu, fill, jo sé que és gratificant.
I ara, amb el teu permís, que em cal anar a buscar a l’Alicia per sortir a caminar.
La vida de des jubilat és així: els diners son escassos però el dia pot ser llarg, si la gent inverteix el temps!

DOMINGOS PELLEGRINI
Text: Publicat la Gazeta do Povo, de 22/05/05,
Fortalesa-CE (Brasil)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari.