Les sabates gastades

En els temps que corren ja està bé que un Papa es presenti al món amb les formes que hem vist i amb alguns detalls que avui, Dijous Sant, resulten més significatius. Perquè tots els Dijous Sants hi ha un gest en la litúrgia que resulta molt significatiu: és el de rentar els peus, recordant aquell gest de Jesús que, com ens explica Sant Lluc 

“ Es va originar també rivalitat entre ells sobre quin d'ells havia de ser tingut per més gran.  Però ell els digué: «Els reis de les nacions en disposen com a amos, i els qui les dominen s'anomenen benefactors. Però vosaltres no heu de ser pas així, sinó que el més gran d'entre vosaltres es faci com el més jove, i el qui mana, com el qui serveix. Perquè, ¿qui és més gran: el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Doncs, jo sóc enmig de vosaltres com el qui serveix”.(Lc 22, 25-27),

El gest de rentar els peus significa servei i és el centre de la vida de Jesús. Des d’aquest anorreament (kenosi és el terme grec que fa servir Sant Pau a la carta als Filipencs) és quan agafa sentit la seva mort i la seva vida. Aquest gest servicial està íntimament lligat al nou manament de l’amor. El Papa avui  (com acostumava a fer a la seva terra, que celebrava en una presó, en un hospital o en un hospici per a pobres i marginats) i  com faran a tot el món milers de bisbes i capellans, rentarà els peus a 12 joves en un centre de menors de Roma seguint el gest de Jesús. És el signe-sagrament que hauria d’esdevenir realitat en aquesta Església que s’ha de renovar urgentment.

Si alguna cosa té  -i tots hi estan d’acord- aquest Papa és que és una persona senzilla. A Buenos Aires solia passejar-se per les Villas Miseria amb les sabates gastades de tant caminar. Li agrada xafar terra i caminar pels carrers perquè es va criar al barri porteño de Flores, una zona on hi viuen gent d’escassos recursos econòmics. El seu pare, maquinista, va tirar endavant una família de 5 fills amb l’ajuda de la seva mare que feia la molta feina que hi devia haver en aquella casa. Sap, per tant, el que és viure senzillament i amb naturalitat. Els seus gestos són analitzats amb lupa i criden l’atenció perquè feia temps que no es donaven al Vaticà: va passar a pagar la factura de la pensió on vivia, menjava enmig dels altres cardenals, vol deixar les luxoses estances papals, s’apropa a la gent, etc.

El dissabte passat, els periodistes van ser rebuts en audiència i allà va aparèixer ell amb les sabates gastades que portava de Buenos Aires i que havien recorregut els carrers, els metros i les villas miseria on la pobresa, la violència i la marginació són evidents en tots els seus racons. Aquestes mateixes sabates negres gastades ara vesteixen un Papa i les vermelles que li havien preparat han quedat guardades en un armari. Tant de bo no surtin més i també sigui un signe que cert tipus d’ Església s’ha acabat definitivament. Ja sé que només és un detall i que potser no vol dir res. Però també pot ser que vulgui dir molt després d’haver escoltat el que deia en la seva primera homilia que va fer com a Papa i on les sabates poden adquirir un valor simbòlic. Va insistir en el “moviment” i va dir que la vida i l’ Església estan en moviment. “La nostra vida és un camí. Quan ens parem, la cosa no va. Caminar sempre, en la presència del Senyor, a la llum del Senyor, buscant viure de manera irreprensible que Déu demana a Abraham en la seva promesa”.

Que aquest Dijous Sant sigui per a tots els cristians un camí de servei, de buscar i d’estimar aquells que més ho necessitin.