dimarts, 28 de maig de 2013

L’Església no és cap duana

El director de RELIGIÓN DIGITAL, José Manuel Vidal, escrivia el diumenge passat una frase referida al bisbe de Roma – el Papa Francesc- que jo considero tan encertada que no m’he pogut resistir a compartir-la amb tots els que entreu al meu blog. Deia: “Si Joan XXIII va obrir les finestres de l’ Església, el Papa Francesc està obrint les seves portes… per tal que no es tornin a tancar”.

Aquesta frase resumeix tota una nova manera de fer al Vaticà i no estaria de més que molts dels nostres bisbes comencessin a llegir els nous sermons, les noves expressions i comencessin a connectar amb els nous aires que sembla que corren per Roma. Perquè no sé si s’han assabentat que allà hi ha un nou Papa força diferent –pel que s’intueix i com sembla que pinta la cosa- del que eren aquests dos Papes anteriors. Potser els costarà una mica, sabent la mentalitat que tenen molts d’ells i elegits com han estat per aquests darrers Papes. De moment ja comencen a sentir-se els clams i les lamentacions de les forces més tradicionalistes del catolicisme. S’exclamen molt però serà el seu deure intentar ajustar el pas a la nova forma de caminar que sembla que es va insinuant.…

Ja us aviso que el post d’avui serà una mica llarg però també us aviso que, si teniu la paciència de llegir-lo, podreu llegir coses molt boniques i que alegren força l’esperit. Em refereixo a l’homilia que el bisbe de Roma va fer a la missa diària del lloc on viu (la Residència Santa Marta). M’ha semblat que calia copiar aquesta homilia i donar-la a conèixer i això és el que faré. L’he copiat de CATALUNYA RELIGIÓ i les conclusions deixo que les tregui cadascú.

Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta 25 de maig de 2013

L’Evangeli d’avui ens parla de Jesús que renya els deixebles perquè volen allunyar els nens que la gent porta al Senyor per fer-los beneir. “Jesús els abraça, els feia petons, els tocava, a tots. Però Jesús es cansava molt i els deixebles” volien impedir-li-ho. Jesús s’indigna: “Jesús s’enfadava, algunes vegades”. I els diu: “Deixeu que vinguin a mi, no els ho impediu. El Regne de Déu és dels qui són com ells”. “La fe del Poble de Déu – afirma el papa - és una fe senzilla, potser sense gaire teologia, però amb una teologia de dins que no s’equivoca, perquè al darrere hi ha l’Esperit”.

Francesc cita el Concili Vaticà I i el Vaticà II on es diu que “el Poble Sant de Déu... no es pot equivocar en la creença”. I per explicar aquesta formulació teològica afegeix: “Si tu vols saber qui és Maria vas a veure el teòleg, i t’explicarà bé qui és Maria. Però si tu vols saber com s’estima Maria ves amb el Poble de Déu que t’ho ensenyarà millor”. El Poble de Déu “sempre s’atansa per demanar alguna cosa a Jesús: algunes vegades és massa insistent. Però és la insistència del qui creu”.

“Recordo una vegada, a la Festa patronal de la ciutat de Salta, hi havia una senyora humil que va demanar la benedicció a un capellà. El capellà li va dir: ‘Però, senyora, vostè surt ara de missa!’ i l’home li va explicar tota la teologia de la benedicció de la missa. Ho va fer bé... ‘Ah, gràcies, pare; sí, pare’, va dir la senyora. Quan el capellà se’n va anar, la senyora s’adreça a un altre capellà:‘Doni’m la benedicció!’. Totes aquelles paraules no havien entrat, perquè ella tenia una altra necessitat: la necessitat que el Senyor la toqués. Aquesta és la fe que trobem sempre i aquesta fe la suscita l’Esperit Sant. Nosaltres hem de facilitar-la, fer-la créixer, ajudar-la a créixer”.

El papa cita després l’episodi del cec de Jericó; els deixebles també el van renyar perquè cridava cap al Senyor: “Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!”.

“L’Evangeli diu que volien que no cridés, volien que no cridés, i ell cridava més, per què? Perquè tenia fe en Jesús! L’Esperit Sant havia posat la fe en el seu cor. I ells deien: ‘No, es pot! Al Senyor no se’l crida. El protocol no ho permet. És la segona Persona de la Trinitat! Mira que estàs fent...’ Era com si diguessin això, oi?"

El papa pensa en l’actitud de molts cristians:

“Pensem en els cristians bons, de bona voluntat; pensem en el secretari de la parròquia, o en una secretària de la parròquia... ‘Bona tarda, bon dia, nosaltres dos –promès i promesa- ens volem casar’. I en lloc de contestar-los: ‘Que maco!’. Diuen: ‘Ah, perfecte, seieu. Si voleu una missa, costa tant...’. Els promesos, en lloc de rebre una bona acollida - ‘És una cosa bona casar-se!’, reben això: ‘Teniu la fe de baptisme? Doncs, tot correcte...’. I troben una porta tancada quan aquest cristià o aquesta cristiana tenien en canvi la possibilitat d’obrir una porta, agraint Déu per aquest fet d’un nou casament.... Massa vegades controlem  la fe de la gent, en lloc de facilitar-los-la, la fe”.

És una temptació que existeix des de sempre –explica Francesc – que és la “d’ensenyorir-nos, d’apropiar-nos una mica del Senyor”. I explica un altre episodi:

“Penseu en una mare soltera, que va a l’església, a la parròquia i li diu al secretari: ‘Vull batejar el nen’. I aquest cristià, aquesta cristiana, li diu: ‘No, tu no pots, perquè no estàs casada!’. Però miri que aquesta noia ha tingut la valentia de portar endavant el seu embaràs, i de no tornar el fill al remitent...! I què troba? Una porta tancada! Aquest zel no és pas bo! Allunya el Senyor! No obre portes! I quan anem per aquest camí, amb aquesta actitud, no fem cap bé a les persones, a la gent, al Poble de Déu. Jesús va instituir set sagraments i nosaltres amb aquesta actitud n’instituïm un vuitè: el sagrament de la duana pastoral!”.

“Jesús s’indigna quan veu aquestes coses” perquè qui pateix és  “el seu poble fidel, la gent que Ell tant estima”.

“Avui pensem en Jesús, que sempre vol que tots ens atansem a Ell; pensem en el Sant Poble de Déu, un poble senzill, que vol atansar-se a Jesús; i pensem en molts cristians de bona voluntat que s’equivoquen, i que en lloc d’obrir una porta la tanquen... I demanem al Senyor que tots els qui s’atansen a l’Església trobin les portes obertes, obertes per trobar aquest amor de Jesús. Demanem aquesta gràcia”.