dijous, 23 de maig de 2013

PPP

Pier Paolo Pasolini, fou un poeta, novel·lista, cineasta, dramaturg i assagista italià nascut a Bolonya el 1922.

Fill d'un militar feixista i una mare profundament catòlica, les seves idees sempre van ser d'esquerra, arribant fins i tot a unir-se durant una temporada al partit comunista.

Als disset anys es va matricular a la Universitat de Bolonya per estudiar Filosofia i Lletres, i cinc anys després va publicar el primer llibre de poemes.

Una etapa molt important de la seva producció literària es va produir entre 1954 i 1966, quan va publicar "Les cendres de Gramsci", "El rossinyol de l'Església catòlica", "Poesia en forma de rosa", i els assajos "Passió i ideologia", i "La religió del meu temps".

Va ser a més un gran guionista i director de cinema. Els seus escrits sobre crítica social van aconseguir gran brillantor amb un dels seus últims treballs, "Cartes luteranes", en què va analitzar la situació decadent de la societat italiana.
Va ser assassinat el 2 de novembre de 1975, a la ciutat de Roma.

Des d’avui i fins al 31 de juliol, la Filmoteca de Catalunya oferirà una aproximació a la figura d’un dels grans intel·lectuals contemporanis amb una retrospectiva íntegra (mai feta abans a Catalunya) amb material inèdit provinent de la Cineteca de Bolonya, la seva ciutat natal, i Roma.

“Pasolini molestava a tothom: era un home cristià, però comunista i homosexual; li agradava portar bons cotxes, però atacava la burgesia...”, diu d’ell el cineasta Xavier Juncosa, que va treballar 12 anys a Itàlia i coneix amb profunditat l’obra de Pasolini.

Heus aquí un poema seu:

AL PRÍNCEP
Si torna el sol, si cau la tarda,
si la nit té un gust de nits futures,
si una migdiada de pluja sembla tornar
de temps massa estimats i mai posseïts del tot,
ja no trobo felicitat ni en gaudir ni en patir per aquestes coses:
ja no sento davant meu tota la vida ...
Per ser poetes, cal tenir molt de temps:
hores i hores de soledat són l'única manera
perquè es formi alguna cosa, que és força, abandonament,
vici, llibertat, per donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc temps: per culpa de la mort
que em ve a sobre, en l'ocàs de la joventut.
Però per culpa també d'aquest nostre món humà
que roba el pa als pobres, i als poetes la pau.


(De "La religió del meu temps" 1961)