diumenge, 19 de maig de 2013

Videla: de la presó a l’infern

Si existeix l’infern, el dictador Videla segur que hi ha anat de patac.

De la presó a l’infern, passant –això sí- pel repudi de tota una societat traumatitzada, fins avui i segur que per molts anys encara, pels assassinats, tortures, segrestos i desaparicions de milers de persones a l’ Argentina dels anys 70.

Era el 24 de març de l’any 1976 quan va néixer aquella ominosa dictadura militar. Va costar molts anys i molts esforços poder jutjar i condemnar els responsables principals i dur-los a la presó. Un d’ells era Videla, que aquest divendres va morir als 87 anys en una presó de Buenos Aires sense haver donat en cap moment mostres de penediment. Això deu ser el pitjor que pot succeir-li a una persona: no adonar-se de l’immens mal i el gran dolor que ha provocat i no sentir cap mena de penediment. Hi han proves evidents de tot plegat. Han estat confirmats els segrestos i desaparicions d’uns 30.000 opositors, mentre que uns 500 nens van ser robats als seus pares que es trobaven en captivitat. Gràcies a l’ingent tasca de les “Madres de la Plaza de Mayo” i d’altres organitzacions humanitàries s’ha aconseguit que 108 d’ells recuperessin la seva veritable identitat.

Aquesta manera de pensar és comú als dictadors. L’activista pels drets humans Sara Méndez, que va portar Videla als jutjats, ha dit que el dictador

“siempre mantuvo su convicción de que al que piensa distinto hay que eliminarlo”. “Yo me pongo a pensar que una persona que vivió más de 80 años y su muerte provoca tanto regocijo, la primera reflexión es ¡qué tremenda pena para la humanidad! Porque en definitiva Jorge Videla es un producto de este mundo, de esta época, de estas sociedades”.

“Fue un hombre que nunca se arrepintió de lo que hizo, nunca reconoció los crímenes aberrantes cometidos. Yo lo tuve muy cerca en muchas oportunidades, cuando ocupó el banquillo de los acusados en los juicios que se llevaron adelante en la República Argentina”.

“Su actitud era la de una persona que mantenía enteras sus convicciones, que eran justamente las de que al opositor político, al que piensa distinto, había que eliminarlo; no importaba la forma, no importaban los medios, sino que había que eliminarlo”.

A Sara Méndez li van robar el seu fill, Simón Riquelo, als pocs dies de néixer al Juliol de 1976 i que va poder recuperar després de vàries dècades. Com ella, quantes famílies ploren encara els seus morts per culpa d’aquest home? Quantes famílies es pregunten  com van morir, on poden ser, on anar-los a buscar, qui els va matar, quan, com, on…

Moltes preguntes. Massa preguntes sense resposta les que que aquest home ha deixat i massa respostes les que s’ha emportat al seu infern. Perquè, tal com apuntava al començament d’aquest aquest apunt, no sé si existeix l’ infern o no. Però sí que existeix –amb tota seguretat- l’infern particular que cadascú es crea o crea al voltant seu quan esdevé un persona tan nefasta com ho va ser Videla. Sartre deia que “l’infern són els altres”. Sí, l’infern el creen persones com ell quan produeixen morts, dolor i patiment buscat, volgut i sense cap mena de lògica i sentit. O, més ben dit, l’únic sentit i la única lògica -ben perversos!- els hi donen ells quan condemnen a mort impunement, roben la identitat d’una persona, i creen un infern aquí a la terra que és ben bé el del filòsof Sartre. Un infern determinat per aquest tipus de persones que omplen  de llàgrimes i dolor tota una societat i, com a conseqüència, el món sencer. Perquè el món és una unitat i el món és més bo o més dolent si nosaltres ho som.