dilluns, 10 de juny de 2013

Aquest Papa m’agrada…

Si voleu que us digui la veritat, feia anys que no llegia sermons i discursos del Papa. Els darrers que vaig llegir van ser els de Joan Pau I, però el pobre va durar tan poc que quasi no va tenir temps de dir-nos res. De totes maneres, recordo que eren discursos senzills i, alguns d’ells, plens de bon humor.Les seves paraules retrataven un Papa que va ser durar només 33 dies però que inspirava confiança amb el seu somriure permanent i amb paraules plenes de confiança.

Després va venir Joan Pau II i els seus discursos i encícliques ja van deixar d’interessar-me, de la mateixa manera –i potser encara menys- que no m’interessava gaire Benet XVI, tot i ser reconegut per tothom com un gran intel·lectual. Seria llarg d’explicar el per què d’aquest desinterès (potser algun altre dia ho intentaré fer), però si ho hagués de resumir en poques paraules diria que van deixar d’interessar-me les paraules que venien de Roma perquè la majoria d’elles les sentia llunyanes, complicades, molt intel·lectuals,  molt racionals, molt teològiques i, en definitiva, molt allunyades de la vida de la gent. Digueu-me superficial, si voleu, i digueu-me que això no és raó de res. Però jo ho sentia així i el fet va ser que vaig deixar de prestar atenció als dos darrers Papes…

I ara ens arriba el Papa Francesc i torno a llegir les coses que diu. No pas totes, evidentment, però sí que cada dia sento ganes de llegir-ne més. És com si m’hagués enganxat la seva manera de fer i de dir les coses. Trobo que “m’arriba”, que l’entenc fàcilment i que les seves paraules i els seus gestos responen a les preocupacions de la gent.

Un exemple: ahir mateix llegia les paraules que va dir en l’Audiència als estudiants de les escoles dels jesuïtes d’Itàlia i Albània, acompanyats dels seus pares i professors, a l’Aula Pau VI del Vaticà (7 de juny de 2013) i trobo que valen la pena perquè són intel·ligibles i properes. Potser alguns em direu que no n’hi ha per tant: Potser no, però a mi m’han agradat i m’han animat. Sembla que tornem a tenir un Papa que parla de forma senzilla i entenedora. Jo trobo que ja és molt, no trobeu?

Si voleu passar-hi una estoneta, les podreu trobar a CATALUNYA RELIGIÓ.CAT.  Aquí us en deixo un tast:

Papa Francesc: Ara estic a disposat a contestar algunes preguntes que em fareu: els nois, els educadors. Estic a la vostra disposició. He dit al Pare provincial que m’ajudi en això.

Pare provincial: Santedat, les preguntes no estaven preparades, o sigui que les agafa així com arribin? D’acord...

Un noi: (...) Jo intento creure. Jo intento... intento, sí... ser fidel. Però tinc dificultats. A vegades em venen dubtes (...) Et volia demanar alguna paraula per sostenir-me en aquest creixement i sostenir tots els nois com jo.

Papa Francesc: Caminar és un art, perquè si caminem sempre de pressa, ens cansem i no podem arribar al final, al final del camí. En canvi, si ens parem i no caminem, tampoc no arribem al final. Caminar és justament l’art de mirar l’horitzó, pensar on vull anar, però també suportar el cansament del camí. I moltes vegades, el camí és difícil, no és fàcil. (...) Hi ha la fosca, hi ha dies de fosca, hi ha dies de fracàs, també alguna caiguda... un cau, cau. Però penseu sempre això: no tingueu por dels fracassos, no tingueu por de les caigudes. En l’art de caminar  el que compta no és no caure, sinó no “quedar-se caiguts”. Aixecar-se aviat, de seguida, i continuar endavant. I això és maco: això és treballar tots els dies, això és treballar humanament. Però també és lleig caminar sols, lleig i avorrit. Caminar en comunitat, amb els amics, amb els qui ens estimen: això ens ajuda, ens ajuda a arribar precisament a la meta a la qual hem d’arribar. No sé pas si he contestat a la teva pregunta. Hi ets? No tindràs por del camí? Gràcies.

Una noia: (...) Volia preguntar-li, vostè, com tots els nens, quan era a l’escola primària, tenia amics, oi? I ara que és papa, si encara es veu amb aquests amics...

Papa Francesc: Fa dos mesos i mig que sóc papa. Els meus amics es troben a 14 hores d’avió d’aquí, són lluny. Però et vull dir una cosa: tres d’ells han vingut a veure’m i a saludar-me, i els veig i m’escriuen, i els estimo molt. No es pot viure sense amics: això és important, és important.

Una nena: Però volies ser papa? Francesc, volies ser papa?

Papa Francesc: Tu saps que vol dir que una persona no s’estimi gaire a si mateixa? Una persona que vol, que té ganes de ser papa no s’estima. Déu no el beneeix. No, jo no he volgut ser papa. Estàs bé? Vine, vine, vine...

Una senyora: Em preguntava perquè vostè, tu, has renunciat a totes les riqueses d’un papa, com un apartament de luxe, o un cotxe enorme, i en canvi has anat a un pis petit aquí a prop, o has agafat l’autobús dels bisbes. Per què has renunciat a la riquesa?

Papa Francesc: Bé, jo crec que no sigui només una qüestió de riquesa. Per mi és un problema de personalitat: és això. Jo necessito viure entre la gent, i si jo visqués sol, potser una mica aïllat, no seria bo per a mi. Aquesta pregunta me la va fer un professor: ‘Però per què vostè no se'n va a viure a allà?’ I jo li vaig contestar: ‘Miri, per motius psiquiàtrics’. És la meva personalitat. I l’apartament aquell (del Palau Apostòlic) no és pas tan luxós, tranquil·la... Però no puc viure sol, ho entens? I, a més, penso, que sí: els temps ens parlen de tanta pobresa en el món, i això és un escàndol. La pobresa del món és un escàndol. En un món on hi ha tanta, tanta riquesa, tants recursos per donar de menjar a tothom, no es pot entendre com és que hi ha tants nens que passin gana, tants nens sense educació, tants pobres! La pobresa, avui, és un clam. Tots nosaltres hem de pensar si podem ser una mica més pobres: això també, tothom ho ha de fer. Com puc ser una mica més pobre per assemblar-me més a Jesús, que era el Mestre pobre. Aquest és el punt. Però no és un problema de virtut meva personal, és només que jo no puc viure sol, i això del cotxe, això que tu dius: no tenir tantes coses i ser una mica més pobre. És això.

Un professor: (...) Jo m’interrogo sobre el nostre compromís polític, social, en la societat, com a adults en les escoles jesuïtes. Digui'ns alguna paraula sobre com el nostre compromís, el nostre treball d'avui, a Itàlia, al món, pot ser jesuïta, pot ser evangèlic.

Papa Francesc: Molt bé. Implicar-se en política és una obligació per al cristià. Nosaltres, els cristians, no poden "jugar com Pilat," rentar-nos les mans: no podem. Hem d’involucrar-nos en la política, perquè la política és una de les formes més elevades de la caritat, perquè busca el bé comú. I els cristians laics han de treballar en la política. Vostè em dirà: ‘Però no és fàcil’. Però tampoc no és fàcil arribar a ser un sacerdot. No hi ha coses senzilles a la vida. No és fàcil, la política s’ha embrutat molt, però jo em pregunto: s’ha embrutat, per què? Perquè els cristians no s'han involucrat en la política amb l'esperit evangèlic? Jo et deixo amb una pregunta: és fàcil dir ‘la culpa és d’aquell’. Però jo, què faig? És un deure! Treballar pel bé comú,  és el deure d'un cristià! I moltes vegades el camí per treballar és la política. Hi ha altres camins: professor, per exemple, és una altre camí. Però l'activitat política pel bé comú és un dels camins. Això és ben clar.

Un jove: Pare, volia preguntar-li... Nosaltres, els joves, com podem viure amb la pobresa del món? Què hem de fer?

Papa Francesc: En primer lloc, voldria dir-vos una cosa, a tots vosaltres, els joves: no deixeu que us robin l’esperança, sis plau, no deixeu que us la robin. I qui et roba l’esperança? L’esperit del món, la riquesa, l'esperit de la vanitat, la supèrbia, l’orgull... Totes aquestes coses et roben l'esperança. On trobo esperança? En Jesús pobre: Jesús, que es va fer pobre per nosaltres. I tu has parlat de pobresa. La pobresa ens crida a sembrar esperança I això sembla difícil una mica d'entendre. El Pare Arrupe (...) va parlar de com s'ha d'estudiar el problema social. Però, al final, va dir: 'Mireu, no es pot parlar de pobresa sense fer una experiència amb els pobres'. (...) No es pot parlar de la pobresa, de la pobresa abstracta: no existeix! La pobresa és la carn de Jesús pobre, en aquell nen que té gana, en el malalt, en les estructures socials injustes... Anar-hi, mirar allà la carn de Jesús. Però no deixeu robar-vos l'esperança per l'esperit del benestar, per l’esperit del benestar que al final et porta a convertir-te en un no-res en a vida! El jove han d'apostar per assolir ideals nobles. Aquest és el consell. Però l’esperança, on la trobo? En la carn de Jesús que pateix i en la veritable pobresa. Existeix una connexió entre totes dues coses”.  

Traducció: Marta Nin