dissabte, 1 de juny de 2013

Barça-Club Atlético Progreso

Sabeu què tindran en comú aquests dos equips de futbol (l’un català i l’altre uruguaià) a partir de la temporada vinent?. Doncs -encara que pugui semblar una mica estrany- tindran en comú els colors de la camiseta i per un motiu prou interessant de conèixer per part dels catalans . La segona equipació del Barça serà exactament igual a la d’aquest relativament modest club “montevideano”. Miraré d’explicar una mica el per què d’aquesta coincidència.

El Barça de la temporada 2013-2014, en la seva segona equipació abandonarà els colors llampants (i una mica estranys, tot sigui dit) dels darrers anys per lluir la Senyera. Aquesta serà la gran novetat d’enguany: per primera vegada en la història del club el Barça lluirà les quatre barres de la Senyera. Una samarreta que, a diferència de la primera, es vestirà amb pantaló vermell, exactament com vesteix actualment el Club Atlético Progreso, club que va ser fundat l’any 1917 a La Teja, un barri obrer prop del port de la ciutat de Montevideo. Vol dir que ja ha fet 96 anys. Déu n’hi do!

El que és curiós –i per això volia explicar-ho- és que els colors d’aquest club uruguaià van ser inspirats en la Senyera perquè a La Teja hi vivien molts integrants del sindicat de picapedrers. Aquest sindicat era format majoritàriament per integrants del corrent anarquista i per això aquest equip, al seu origen, vestia de color negre, color representatiu de l’anarquisme. Fins que a l’any 1927 –i després d’algun altre canvi de colors- es decideix començar a jugar amb la samarreta groga i vermella a franges actual, amb el pantaló negre o vermell.  La la història del club explica que aquests colors provenen de la ”bandera de Cataluña, región española donde se concentraba gran parte de los anarquistas de la época”. L’anarquisme català en aquells dies tenia una influència que traspassava fronteres i el seu prestigi arribava a l’ Amèrica Llatina. Barcelona, capital econòmica d'Espanya, era especialment conflictiva, com s'havia demostrat en la Setmana Tràgica de 1909. La crisi social estava enfrontant un moviment obrer, dividit entre socialistes i anarquistes, que utilitzaven tant mètodes pacífics (vagues) com violents (l'acció directa dels atemptats de vegades indiscriminats, com el del Liceu de Barcelona el 1893) i una patronal que utilitzava tot tipus de tàctiques (des dels esquirols al pistolerisme). El moviment obrer en altres parts d'Espanya estava menys desenvolupat, però va veure l'oportunitat d'aprofitar la debilitat de l'enfrontament entre burgesia industrial i govern: la UGT (sindicat socialista, més implantat a Madrid i País Basc) va convocar una vaga general revolucionària (agost de 1917), que va rebre el suport de la CNT (sindicat anarquista, majoritari a Catalunya). Els dos sindicats s’anaven aproximant cap a una unitat, almenys en les accions, des de la vaga de desembre de 1916 i l'anomenat Pacte de Saragossa. L'acord per a una vaga general va ser signat a Madrid a finals de març de 1917 pels ugetistes Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero, i els cenetistes Salvador Seguí i Ángel Pestaña, i incloïa un extens manifest firmat per tots ells.

Tot això arriba a Amèrica. Explica l’historiador i intel·lectual argentí-xilè Luis Vitale en la seva obra “CONTRIBUCION A UNAHISTORIA DEL ANARQUISMO EN AMERICA LATINA” (Ed. Instituto de Investigación de Movimientos Sociales“Pedro Vuskovic”- Santiago 1998) que a l’Uruguai, els anarquistes van ser, des de fins del segle XIX, la principal corrent del moviment obrer. A través d'organismes sindicals i dels seus diaris, “EL AMIGO DEL PUEBLO” ´”TRIBUNA LIBERTARIA” , van aconseguir aprofundir la consciència de classe, ajudats especialment pel flux migratori de treballadors europeus. Al 1905, van orientar la vaga general dels portuaris, al 1918 la vaga dels frigorífics i al 1919 la dels marítims, creant la FORU (Federación Obrera Regional Uruguaiana), que el 1919 comptava amb 5.000 afiliats. No obstant això, la influència anarquista va ser neutralitzada en part pels socialistes i, especialment, per l'ascens del populisme batllista, que va ser un dels primers a implantar reformes socials al continent sud americà.

Una curiositat interessant, no trobeu?