dilluns, 26 d’agost de 2013

Pujar a Queralt

Gruta de QueratPujar a Queralt sempre és agradable i sempre fa de bon pujar. És un lloc d’una gran bellesa, amb uns entorns tranquils per qui vulgui passejar i un balcó privilegiat per anar badant mentre albirem un panorama que ens duu espai enllà  i ens ajuda a fer volar el pensament i la imaginació.

Si ja és agradable per si mateix pujar a Queralt, encara ho és més si el motiu és la trobada anual que fem els cosins Gamisans. I això exactament és el que vam fer ahir: trobar-nos, com fem cada any més o menys per aquestes dates, els cosins d’aquesta rama familiar que neix a Clarà per tal de constatar que hi seguim sent tots, que seguim més o menys bé, per posar-nos al dia de les coses que han anat passant en cada família i per constatar que hi han uns llaços comuns que ens continuen unint d’alguna manera misteriosa però real. Com dèiem ahir en la conversa tranquil·la davant de la Font Negra, si no fos per aquestes trobades segurament que passaria molt temps en què no ens veuríem gens el pèl i cada cop els llaços s’anirien refredant de mica en mica. Per tant, seguim amb ganes d’anar continuant amb les “cosinades”.

Mentre pujàvem cap a Queralt de bon matí anàvem veient que les boires estaven ben arrapades a les muntanyes i que la temperatura semblava més de tardor que no pas de ple estiu. Poc a poc, però, va anar obrint-se el dia i el sol va anar lluint cada cop amb més força i, en sortir de missa de 12, ja escalfava amb prou ganes com -junt amb els anys- per fer-nos esbufegar mentre anàvem pujant escales amunt cap a la roca de Queralt  on hi ha l'oratori conegut com a la cova de Sta. Helena, lloc on la tradició situa la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Queralt per un pastor.

Deia que sempre és agradable pujar a Queralt i, extensivament, al Berguedà perquè em fa retornar bells records de jovenesa: les colònies d’estiu que durant uns quants anys fèiem a Peguera i que servien per passar uns dies d’estiu ben agradables, per compartir amistat i trescar per aquelles muntanyes tot respirant aire pur i ben fresc. Quina diferència amb les calors que havíem de suportar al Pla d’ Urgell!. Paisatges ben diferents dels nostres, camins desconeguts per nosaltres però ben coneguts pel cavaller i trobador Guillem de Berguedà i per aquell fascinant personatge  que es deia Ramon Vila, potser el maquis més conegut de tots i que tothom coneixia com Caracremada. Encara recordo que ens ensenyaven la casa on va néixer allà a la roca de Peguera i ens explicaven totes les peripècies que hagué de viure durant la seva vida de maqui.

Per arrodonir el dia i com una sorpresa més que em volia obsequiar la jornada d’ahir, vaig poder saludar a Queralt dos companys de joventut que feia molts anys que no veia i a Mn. Ramon Barniol, actual capellà-custodi del Santuari i amics de també fa anys.

I no cal dir que, arribada l’hora i amb la gana ja ben feta, ens vam asseure a taula tots els cosins per fer un bon dinar en un recomanable restaurant (Fontnegra Restaurant) al mateix peu de Queralt i a tocar de la Font Negra, de qui pren el nom. Cal deixar constància que ens van donar un molt bon dinar i ens van tractar molt bé. I, per acabar el dia, vam asseure’s a redós de la font, gaudint de la fresca i de la mútua companyia i allargassant la tarda passejant pel Carrer Major de Berga, visitant el museu de la Patum i fent un beure en un cafè.

Un altre dia ben agradable, doncs, el que hem passat i amb el compromís d’aplegar-nos tots amb salut l’any vinent a les terres planes del Pla d’ Urgell.