dimarts, 24 de setembre de 2013

Després d’ “El convidat”: sobre “pastors” i “pastorets”.

Ahir al vespre vaig voler mirar “El Convidat” a TV3 per escoltar el que diria el Bisbe Novell. El programa em va deixar un mal regust de boca per tot un munt d’afirmacions que vaig escoltar i per una colla d’actituds que no acabo de comprendre a aquestes alçades. Els bisbes haurien de ser “Pastors” però alguns d’ells s’empenyen en voler esdevenir “pastorets”, recordant com de ridículs surten retratats alguns pastors del popular gènere teatral nadalenc que anomenem “pastorets”.

Dic això perquè, escoltant el bisbe Novell, em va semblar viure encara en aquell ingenu somni del Lluquet i el Rovelló la nit de Nadal que els fa viatjar fins a les calderes d’en Pere Botero i que fa que l’espectador no se’ls pugui prendre gens seriosament. Com no podrà prendre’s seriosament la major part de la societat (cristians i no cristians) algunes afirmacions que vaig escoltar ahir i que encara ressonen en la boca d’alguns bisbes, que sembla que que només van estudiar eclesiologia tridentina i el Vaticà II els ha relliscat olímpicament.

El Papa Francesc no fa massa va dir que “els sacerdots i els bisbes han de ser pastors amb olor a ovella”, “que no siguin mers gestors” i que “han de sortir a les perifèries on hi ha sofriment i sang vessada” i “que deixin de ser col·leccionistes d’antiguitats o de novetats en lloc de ser pastors amb olor a ovella”. I què vol dir ser pastor amb olor a ovella?. Segons el que jo entenc -quan llegeixo la interpretació que alguns molt  bons teòlegs fan de l’ Eclesiologia del Vaticà II- un pastor ha de ser proper a les persones, ha de saber escoltar els signes dels temps i llegir i escoltar les penes i alegries, les angoixes i les esperances quotidianes de la gent (també dels no creients). Perquè l’ Església ha de tenir una paraula d’esperança i d’acolliment per a tothom, com la tenia Jesús, i no sols ha de servir per condemnar, crear complexos, fer gent sense criteri ni veu pròpia i enviar-los de cap a l’infern si no fan el que ella diu.

Avui mateix llegia CATALUNYA RELIGIÓ.CAT com Salvador Pié  (teòleg, president de la Fundació Blanquerna) destacava que de la llarga i ja famosa entrevista del Papa Francesc a la revista Civiltà Cattolica se’n podien treure alguns punts claus:

1) Una Eclesiologia clarament arrelada en el concili Vaticà II i crítica envers els ideòlegs de la tradició, els tradicionalistes:

2) Una Església abocada totalment al món i a les seves necessitats, agudament comparada a “un hospital de campanya” i a la figura evangèlica del Samarità:

3) Una Església més sinodal –amb un lloc més visible de la dona-, tot revisant l’exercici del Ministeri Petrí

Llegint l’entrevista del Papa no seria hora de començar a escoltar el repte que ell fa a renovar l’ Església i replantejar preguntes que podien estar molt bé èpoques passades però que ara necessiten respostes noves i plantejaments molt més lliures i moderns?. El Papa, a l’audiència que va fer a residència de l’ arquebisbe de Rio, va demanar davant de 40 bisbes de “cuidar l’esperança” del poble i fer-se noves preguntes. Va dir, per exemple:

Cal que , com a pastors , ens plantegem interrogants que fan referència a la marxa de les Esglésies que presidim . Aquestes preguntes serveixen de guia per examinar l'estat de les diòcesis en l'assumpció de l'esperit d'Aparecida i són preguntes que convé ens fem freqüentment com a examen de consciència .
1 . ¿Procurem que el nostre treball i el dels nostres Preveres sigui més pastoral que administratiu? ¿Qui és el principal beneficiari de la tasca eclesial, l'Església com a organització o el Poble de Déu en la seva totalitat?.
2 . ¿Superem la temptació d'atendre de manera reactiva els complexos problemes que sorgeixen? ¿Creem un hàbit proactiu? ¿Promovem espais i ocasions per manifestar la misericòrdia de Déu? Som conscients de la responsabilitat de replantejar les actituds pastorals i el funcionament de les estructures eclesials, buscant el bé dels fidels i de la societat?
3 . A la pràctica , fem partícips de la Missió als fidels laics ? ¿ Oferim la Paraula de Déu i els Sagraments amb la clara consciència i convicció que l'Esperit es manifesta en ells ?
4 . És un criteri habitual el discerniment pastoral, servint-nos dels Consells Diocesans? Aquests consells i els Parroquials de Pastoral i d'Afers Econòmics ¿són espais reals per a la participació laïcal en la consulta, organització i planificació pastoral? El bon funcionament dels consells és determinant. Crec que estem molt endarrerits en això .
5 . Els pastors, bisbes i preveres, tenim consciència i convicció de la missió dels fidels i els donem la llibertat perquè vagin destriant, d'acord amb el seu procés de deixebles, la missió que el Senyor els confia? Els donem suport i acompanyem, superant qualsevol temptació de manipulació o submissió indegudes? Estem sempre oberts per deixar-nos interpel·lar en la recerca del bé de l'Església i la seva Missió en el món?
6 . Els agents de pastoral i els fidels en general ¿se senten part de l'Església, s'identifiquen amb ella i l'acosten als batejats distants i allunyats? ".

Totes aquestes paraules i aquesta manera de parlar em sonen molt millor i les considero paraules de Pastor, d’algú que sap dirigir i que té autoritat no pas perquè se l’ha pren per la força sinó perquè  li han donat i se l’ha guanyada. Tot el demés són paraules de “pastoret”, molt apropiades per riure una estona en una tarda nadalenca.