diumenge, 6 d’octubre de 2013

Lliçó de generositat

La Norma Vaz Gadea és una amiga uruguaiana que fa anys que viu a Barcelona. De tant en tant, xerrem una mica pel Facebook i ens posem al dia de les respectives famílies, amistats i també d’alguna xafarderia.

Avui he trobat aquesta bonica història personal que ha escrit al seu Facebook i que no m’he pogut estar de robar-li. Norma, ja sé que em dones permís. Gràcies.

Estimades amics/amigues: Quants dies fa que no converso amb vosaltres, però no per això us  tinc oblidats. Ahir, quan venia de rehabilitació, vaig seure en un banc del carrer i em vaig posar a observar la gent que passava al costat meu. Al meu costat es va asseure una dona gran; vestia robes humils però molt netes, portava una bossa de compra d'aquestes que donen als supermercats. Em va donar la impressió que esperava alguna persona. La vaig observar amb curiositat, tenia una mirada dolça que irradiava bondat. Li vaig somriure i ella em va correspondre de la mateixa manera.

Començàrem a conversar, em va comentar que vivia sola, els seus fills feia molt temps que havien marxat a un altre país. Em va comentar que sempre venia a aquest banc, a la mateixa hora. Li vaig fer la broma de que avui li havia pres el lloc perquè jo havia arribat abans. Però la meva sorpresa va ser quan va arribar un noi mitjanament jove, la va saludar amb un petó, i es va asseure al seu costat. Ella li va donar la bossa que portava, vaig veure que a dins hi havia llet, pa, arròs i una alguna cosa més. Van estar una estoneta parlant i es va acomiadar d'ella. Potser, en veure la meva cara de sorpresa, va se que em va dir: aquest noi el conec des de petit, anava a l'escola juntament amb els meus fills, ara està a l'atur, viu en una casa abandonada amb la seva dona i dos nens; la noia fa neteges en cases de famílies, els arriba molt just per subsistir. El noi arreplega ferralla pels carrers, tenien pis però els van desnonar i els va quedar un deute. Els vaig oferir casa meva però no volen abusar mi. Per això vinc cada dos dies per aportar una miqueta del que tinc de pensió, que no és molta, però alguna cosa és alguna cosa. Penso que si algun dels meus fills estigués a la mateixa situació que aquest noi potser alguna persona faria el mateix.

Li vaig comentar que tant de bo moltes persones fossin com ella. Es va aixecar, em va regalar el millor somriure i va marxar carrer avall. Aquell matí vaig aprendre la millor lliçó de generositat. Amb poc podem ajudar i, sobretot, podem regalar un somriure, que  és la millor recompensa.

Que tingueu un bon cap de setmana. Jo ahir vaig tenir el millor regal: UN SOMRIURE.

Norma Vaz Gadea