dimecres, 23 d’octubre de 2013

“Memento homo”

cenizas-arbol-4La coneguda frase llatina “Memento, homo, quia pulvis eris et in pulverem reverteris” (Recorda, home, que ets pols i en pols t’has de tornar) ens porta a un tema difícil, aspre i dificultós de tractar com és el de la mort. Anys enrere era un tema molt quotidià perquè la gent acostumava a morir a casa seva, envoltat de familiars i amics i no s’amagava la mort ni als infants, com es fa ara. Es veia morir animals i persones i es percebia, per tant, la mort amb molta més naturalitat. Ara ens costa parlar-ne amb normalitat perquè la societat ens ha anat inculcant uns valors que van per altres camins. Ara el que es valora és la vida, la felicitat , la boniquesa, la joventut i la cara amable de les coses; en canvi, s’amaga la malaltia, el sofriment, la lletgesa, la cara més fosca de la vida i, per tant, mirem d’amagar i no parlar gaire de la mort.

M’ha fet pensar en el tema de la mort una notícia que he llegit avui. Es diu “projecte Poetree” i diu que vol ser és una iniciativa poètica de retornar a la terra el que és seu: el nostre cos. Consisteix en posar les cendres del difunt en una urna biodegradable on s’hi pot plantar un arbre que creixerà alimentat per les cendres del difunt.

La notícia m’ha fet pensar una mica i he de confessar que m’ha agradat per diversos motius: primerament, perquè és una idea nova. Després, perquè d’alguna manera vol ser un signe de que amb la mort no s’acaba tot i ens pot fer adonar –per si encara no ens en havíem adonat- que la mort forma part de la vida, que no és cap cosa estranya i que fins i tot li pot donar sentit. No estaria de més que ens adonéssim que som finits, caducs, imperfectes, mortals i que potser no ens cal tenir tants fums, ni tantes ínfules,  ni ser tan presumptuosos quan anem drets i encarcarats per aquests mons de Déu pensant que ens ho menjarem tot.

Donar sentit a la mort és tant important com donar sentit a la vida i ens hi hauríem d’esforçar igualment per buscar-los-hi el sentit. D’aquesta manera possiblement estaríem més preparats quan la mort ens toqui de prop i sabríem acceptar-la millor i amb molta més naturalitat. Mort i vida, vida i mort són un tot indestriable.Poetree-by-Margaux-Ruyant-3-537x379

Per això aquest projecte POETREE el trobo interessant i -com explica l’autora de la iniciativa, la francesa Margaux Ruyant- infon un esperit poètic al procés de dol. Poetree és una urna que evoluciona amb el temps, permetent que els éssers estimats plantin un arbre en les cendres del difunt. L'urna està feta d'un anella de ceràmica amb els detalls de la persona morta, un contenidor de suro i un suro que segella. Els familiars poden posar les cendres del difunt en l'urna i portar-la a casa amb un arbre de cirerer en un test biodegradable. Llavors treuen el suro i afegeixen terra dins de l'urna, i el petit arbre pot ser plantat a les cendres. Al cap d’un temps l'urna pot plantar-se en un jardí, on el contenidor de suro pot començar el seu procés de degradació, deixant només l'anell de ceràmica a la superfície com una marca commemorativa del difunt i un bell arbre de cirerer emergint d'ell. Aquesta idea transforma la visió "estàtica" que tenim de la mort cap a una altra visió més fluïda, agraïda i viva. I podrem fer visible d’alguna manera que d’unes cendres en pot sorgir vida i que amb la mort no s’acaba tot, com creiem els cristians, per exemple. I no fem res més que tornar a la terra allò que és seu: el nostre cos.