dijous, 10 d’octubre de 2013

Un PP en decadència?

“La mentira és más cómoda que la duda, más útil que el amor, más perdurable que la verdad” és la frase que García Márquez posa en boca del dictador protagonista de la seva famosa novel·la “El otoño del patriarca”. Una novel·la que mai vaig poder acabar -després d’alguns voluntariosos intents-, perquè sempre la vaig trobar difícil de llegir (cal recordar que quasi no té punts seguits i ni un sol punt i apart) tot i la seva reconeguda vàlua literària.

He volgut recordar la frase perquè és en la mentida pura i dura on recolza el PP tota la seva activitat política. És tergiversant la realitat -com feia el Patriarca de la novel·la- com governa i com propaga mentides que ell mateix acaba creient-se. El Patriarca es crea un món propi delirant, falç, inventat i retroalimentat constantment per ell mateix i pel seu entorn; un entorn que és tot un microclima on viuen i veuen la vida des d’una perspectiva completament falsa, creada artificialment i preparada per a que el Patriarca visqui feliç entre els seus deliris exaltats. Aquest PP s’ha sabut crear uns tribunals, unes lleis, unes corretges de transmissió que fan que tot aquest sistema vagi aguantant. Ja sabem que García Márquez és qui millor va saber crear el famós “realisme màgic” que confon constantment realitat i ficció.

Doncs això mateix és el que li passa a l’actual PP, que no sap si el que diu és veritat o mentida i, en tot cas, s’ho creu sense saber si és una cosa o una altra. El PP viu en una constant ficció gens ni mica realista, però els serveix per anar fent. El patriarca Rajoy calla, que és lla cosa que sap fer millor i els seus ministres parlen –en realitat menteixen- creient-se allò de que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. Però, no sé què ho deu fer, que cada dia que passa sembla que aquest poble empobrit, desesperat i desgraciat cada cop se’ls creu menys. Deu ser perquè el poble viu en la realitat i ells viuen en la ficció i en la mentida. Els joves ja no veuen futur perquè els han robat les il·lusions. Els treballadors veuen com el seu sou cada dia s’empetiteix més i els jubilats constaten que les seves pensions cada dia són més minses i amb risc de fondre’s de mica en mica.

Però els ministres “peperos” segueixen parlant –mentint- dient que tot va molt millor i que el pitjor ja ha passat. Només s’ho creuen ells, o fan veure que s’ho creuen. Per no veure ni sentir, no senten ni veuen el malestar general que hi ha al carrer. Sembla que estan disposats a acabar d’espatllar les poques coses bones i decents que quedaven dempeus i, quan no saben per on sortir, fan línies d’ AVE i foten garrotada a Catalunya, dues coses que sempre tenen bona sortida i cauen bé a les Espanyes.

I, enmig d’aquest desgavell, no s’entén que encara el “Patriarca-PP” no s’hagi mort o l’hagin fet fora. Sembla que està en decadència, però es va mantenint no sé exactament amb quina mena de miracle i amb quina mena d’intercessió celestial. Tinguem esperances que aquesta tardor els acabi desgastant de mica en mica i els freds de l’hivern l’acabin matant del tot. Només així ens podrem alliberar del PPatriarca i d’aquesta decadent i cruel dictadura.