dijous, 28 de novembre de 2013

Uruguai

No fa gaires dies que vaig tenir una petita polèmica amb una senyora uruguaiana –que no coneixia de res- per un comentari que jo vaig fer al Facebook d’una amiga. Resulta que jo vaig fer un comentari positiu i favorable a unes paraules del President d’Uruguai que aquesta amiga havia transcrit al seu Facebook. La política, la religió, la pàtria, l’esport  i alguna altra més que em dec deixar, deuen ser de les coses que desperten més passions i, per tant, més polèmica quan es tracta de discutir punts de vista. I és que en aquests temes tots tenim els sentiments molt a flor de pell i les opinions - lògicament diverses- de seguida es confronten amb vehemència . Només cal veure els comentaris que sorgeixen a les xarxes socials, en els diaris digitals o en alguns blogs que tenen els comentaris oberts.

Aquesta senyora que us deia refutava la meva opinió favorable a les paraules que havia dit Pepe Mujica amb arguments “ad hominem” contra el President i contra mi i basant-se sobretot en que el Pepe havia estat un “tupamaro” (guerrilla urbana que actuà a l’ Uruguai els anys 60-70) i que jo no havia viscut aquella situació ni coneixia la realitat del país. No va servir de res que li expliqués que jo havia viscut 8 anys a l’ Uruguai, que tenia molts amics que havien viscut i m’havien explicat de primera mà el que havia passat en aquells anys, que havia llegit força sobre el tema i que les persones canvien i evolucionen amb el temps i que una afirmació pot ser completament compartida deixant a part qui l’hagi dit. En fi, que després d’una estona d’intercanviar l’un i l’altre els corresponents arguments, no ens vam posar d’acord. Tampoc passa res i això és la cosa més normal del món.

Però el que li volia dir a aquella senyora és que em sembla que conec una mica el país i la seva gent després d’aquells anys viscuts allà. M’estimo molt aquell país i m’estimo molt la seva gent, una gent que acostuma a ser tranquil·la, de mentalitat oberta, tolerant i acollidora i amb un tarannà profundament democràtic. El país és una rica barreja de gent vinguda de totes les part del món, que conserva molts trets típicament americans i altres profundament europeus. És un país petit on camp i ciutat viuen molt junts perquè la mateixa capital Montevideo és feta de cases baixes i barris on la gent viu i es coneix gairebé com als pobles. No els costa gens seure  prendre “mate” i fer petar la xerrada de forma pausada i fent que hom perdi la noció del temps. El ´”mate” no és només una beguda sinó que és tota una forma d’entendre la vida i de compartir-la. I el concepte del  temps allà tampoc té el mateix significat i es viu de la mateixa manera que a Europa, posem per cas. Algun dia miraré de fer-ne un comentari més ampli de totes aquestes coses.

Perquè conec i m’estimo força el país, els llocs i els noms (tots ells reals) m’ha fet gràcia rebre un escrit brillant que descriu en forma divertida, amable i amb força humor les presumptes contradiccions que sembla tenir i que algú –en un dia fora inspirat- va saber recollir. Aquest escrit és ben típic del reconegut humor uruguaià que, a vegades, sembla riure’s del mort i de qui el vetlla.

He de dir per endavant que a qui no conegui el país, els noms i els llocs potser no li dirà gran cosa aquest escric i potser no l’entendrà massa. Però als uruguaians i als qui el coneguin una mica, sí que els pot resultar divertit. Heus-lo aquí:

LOS URUGUAYOS SOMOS ASI:
Tenemos una cárcel llamada Libertad, un Arroyo Seco, un Cerro Chato y el Estadio Charrúa está en medio del Parque Rivera.

En Cerro Colorado ganan los Blancos y en la Blanqueada el Frente. Hay "llamadas" en Durazno, Melo y San Carlos, pero no en Tambores.

Un paseo para niños se llama Villa Dolores. En la Plaza Cagancha no hay baño y la Organización del Fútbol del Interior sesiona en Montevideo.

En Punta del Este los pobres viven en el barrio Kennedy y los ricos en el Cantegril. Si te vas para afuera, te vas para el Interior. En Aguas Dulces el agua es salada y en Tarariras no hay río ni arroyo.

Después de La Paz vienen Las Piedras. Los duraznos son de Canelones, y en la Isla de Flores no hay ni una margarita.

¿Cómo es posible que el único boxeador que llegó a pelear con Alí sea Evangelista? ¿Cómo es posible que Picasso nade, y de las Carreras escriba?
Cómo entender que los Treinta y tres orientales hayan sido como cuarenta, o que un húngaro nos hizo el himno
.

Sí, es entendible. Después de todo vivimos en un país que ni nombre tiene. Sólo sabemos que nuestra república está al oriente de un río llamado Uruguay. Definitivamente somos una manga de incoherentes. Por donde nos busquen.


Por ejemplo, veamos un poquito la política uruguaya:
No es necesario ser un atento observador para darse cuenta de que Rubio no sólo que no es rubio sino que, como si fuera poco, es calvo.
¡Blanco es colorado! Iglesias no va a misa. Pita no fuma. Platero era un sindicalista inteligente, Ache no tiene hache, Obispo no tomó la comunión, y a la ley para despenalizar el aborto Tabaré la hizo abortar.


En cualquier tema sucede lo mismo. La banda que gusta más se llama "No te va a gustar". El escudo de Florida dice "Libertad y Progreso". Pero Libertad está en San José y Progreso en Canelones. El Fata Delgado está cada vez más gordo. El músico que anda más clarito es el Negro Rada. Carrero anda en auto. Pepe Guerra es un tipo tranquilo.
Peinado no tiene un pelo. Bueno es malo, Casal es uno solo, Carrasco es del campo, y Del Campo es de la ciudad. Hornos es un jugador frío, Rocha es de Salto, Bizera juega sin nada en la cabeza, Peña es de Nacional, y a Gesto no se le mueve un solo músculo de la cara.


¿Tienen idea de cómo se llama la Escuela Nacional de Vitivinicultura?
Bien, supongamos que no tuviera nombre y nosotros le tuviéramos que poner uno. Pensemos…
¿Escuela de Vitivinicultura? ¿Escuela de Vitivinicultura, Calidad y Estilo? No, no se llama así. ¿Estirpe y excelencia? Nooo, tampoco.
La escuela de Vitivinicultura de este país dependiente del Consejo de Educación Técnico Profesional.
La escuela de Vitivinicultura del Uruguay, pilar del conocimiento del proceso de producción de vino, soporte del desarrollo de los vinos de nuestro país, se llama: Tomás Berreta.

Y por si fuera poco, el año futbolero en Uruguay empieza con un “Clausura” y termina con un “Apertura”.