dimarts, 24 de desembre de 2013

Cal despullar Nadal

neixementHem emplenat Nadal de llums, garlandes, música, menges exquisides, cançonetes, regals, avets, loteries, Pares Noëls panxuts i de rialles buides…

Volen que celebrem Nadal gastant el que no tenim i procurant enlluernar-nos amb llums que s’encenen i apaguen frenèticament per tal de distreure’ns i fer que no mirem massa la misèria material i moral que hi ha al nostre voltant. Volen que visquem una vida de mentida durant uns quants dies.

Sembla que sigui una obligació celebrar Nadal, encara que hom sigui ateu i potser no cregui en res de tot això. S’ha de celebrar Nadal perquè toca. S’ha de gastar, s’ha de menjar i beure i brindar amb molt de cava. Nadal s’ha transformat en allò que no és gens i en un un autèntic contrasentit, però és igual…

Caldrà molt d’esforç i molta traça per despullar Nadal de tota aquesta faramalla consumista i allunyada del que és fonamental: el record d’un nen que neix en un pessebre perquè era pobre i no va trobar lloc en un hostal. Un infant nu, a qui la tradició ha anat transvestint i revestint de coses supèrflues i afegint-li massa mentides. Hem fet de Nadal una gran superficialitat consumista.

Aquell nen, que va néixer pobre i del qual tenim poquíssimes notícies fiables de la seva infantesa, ha esdevingut, però, algú molt important per a la humanitat. D’aquest nen n’han escrit moltes pàgines grans escriptors, grans poetes, n’han fet composicions grans músics i n’han fet art milers d’artistes de tota mena amb més o menys traça. Aquell nen petit, anònim, pobre i desvalgut ha esdevingut algú molt gran. Caldrà preguntar-se a què és degut?

I com aquell nen, el record del seu naixement ha esdevingut una festa universal perquè té un nucli prou autèntic i potent, que trobarem aviat si gratem una mica sota aquest revestiment tan fals que li ha anat posant la història. Nadal representa una de les aspiracions secretes que tota persona porta dins el seu cor: fer l’humà diví; fer el diví, humà. Fer que la vida triomfi i tingui un sentit més enllà d’aquesta realitat que ens toca viure. Aquest és el regal que ens ha dut aquest nen, que neix nuet en un pessebre i que acaba penjat en una creu, però que ha carregat la seva vida i la de moltes persones de sentit.

Un dels grans escriptors que n’ha parlar ha estat Fernando Pessoa (amb l’heterònim d’ Alberto Caeiro), un home que no sé si es pot afirmar que fos creient, però que va furgar –inquiet com era- en el sentit de la vida i de la realitat i va saber expressar-ho amb belles paraules.Potser per això mateix ens va deixar uns bonics versos sobre aquest Nen que va néixer un dia qualsevol a Betlem (o en qualsevol altre lloc, això no importa massa) en un llarg poema que va anomenar "O GUARDADOR DE REBANHOS" (El guardià de ramats). En la part VIII del poema hi han uns versos que diuen així, referint-se al nen del Pessebre:

Ell viu amb mi a casa meva enmig de la muntanya.

Ell és l'etern nen, el Déu que faltava.

Ell és l'humà que és natural.

Ell és el diví que somriu i que juga.

I és així que sé amb total certesa

Que és ell el Nen Jesús veritable.

I el nen tan humà que és diví

Aquesta és la meva quotidiana vida de poeta,

I perquè sempre està amb mi sóc sempre poeta,

I la meva mínima mirada

M'omple de sensació,

I el més petit so, sigui el que sigui,

Sembla parlar amb mi.

El Nen Nou que habita on visc

Em dóna una mà a mi

I l'altra a tot el que existeix

I així anem tots tres pel camí que sigui,

Saltant  i cantant i rient

I gaudint el nostre secret comú

Que és el de saber a tot arreu

Que no hi ha misteri en el món

I que tot val la pena.

Fernando Pessoa, escrit entre 1911 y 1912.
Publicat al núm. 4 de la revista Athena, el gener de 1925 amb l’heterònim d’ Alberto Caeiro.

Que ben agafats de la mà d’aquest NEN tinguem tots un BON NADAL!