dijous, 13 de febrer de 2014

Obrir i tancar finestres

Ahir va fer un any que Benet XVI va renunciar al Pontificat. Un del Papes més conservadors dels darrers anys, una persona que havia ajudat a tancar tantes portes i tantes finestres, una persona que havia apostat  i marcat clarament els camins més tradicionals per on havia de caminar l’Església, paradoxalment va obrir amb la seva renúncia una finestra per on s’ha colat un aire nou al Vaticà.

No estic massa segur si aquesta corrent d’aire serà suficient per ventilar i airejar unes estances tancades i amb pudor de resclosit d’anys i anys. Feia molt temps que l’ Església havia tancat portes i finestres, havia mirat més cap endins que cap enfora com si s’hagués d’auto protegir d’alguna cosa o si tingués por al que passava al món. I a fora, el món anava avançant, es feia noves preguntes, vivia altres realitats i, en general, es feia poc cas del que venia de Roma, que es veia un clos tancat, poc permeable als problemes moderns i sense capacitat de respostes adequades. Però sí que és cert dóna la sensació que un aire nou ha entrat al Vaticà -i en això tothom hi està d’acord- amb el Papa Francesc. Però n’hi haurà prou amb això?

Un any després de la renúncia de Benet XVI les coses es veuen diferents, tant des de dins com des de fora. Aquest home va fer un gest revolucionari sense ser revolucionari i sense que sapiguem encara el fons de la qüestió i els motius profunds que el van portar a fer-lo. Un gest que no s’havia fet durant segles. Una renúncia que ha portat a una altra manera de veure l’ Església, el Papat; a unes noves esperances, a unes noves formes, uns nous aires i unes noves paraules. Unes paraules que es fan entenedores, properes i planeres i uns gestos que tothom entén. Però em torno a preguntar: n’hi haurà prou amb això?

Despertar esperances, crear expectatives, fer promeses i fer un pintat de façana no basta quan es necessita una reforma a fons, perquè la casa perilla de caure i hi ha esquerdes i forats per tot arreu. Voler apuntalar una edifici que està mig en ruïnes només serveix per passar una temporada mentre es dissenyen les actuacions a fons que tothom sap que s’han de fer i es decideixen les qüestions fonamentals. No sé si, després d’un any, es pot intuir alguna cosa… De promeses se n’han fet i algun intent també es veu. Però també s’hi entreveuen anades i vingudes, passos en fals, indecisions i contradiccions clamoroses.

Francesc té un altre aire, certament. Ve de Sud Amèrica. Ha mamat, tocat i patit altres realitats i ha viscut molt de prop situacions que molts altres dirigents de l’ església no han viscut mai de prop i que no s’aprenen a la Gregoriana de Roma.Hi ha coses que s’han de viure i hi han camins que s’han de recórrer enfangant-se o embrutant-se de pols. Ja sé que això no és garantia de res. Però pot ser un punt a favor de Francesc i una cosa a tenir en compte. Potser Francesc tampoc és cap revolucionari (quasi m’atreviria a afirmar rotundament que no ho és), però pot trobar-se en una tessitura i unes circumstàncies  que l’obliguin a fer una revolució, més o menys gran, dins de l’Església. Serà capaç? Ho podrà fer? Hi està disposat? Un any encara potser és poc temps, però sí que s’han de començar a veure coses concretes. Diuen que a partir de la tardor vinent se’n començaran a veure algunes. Esperarem.