divendres, 21 de febrer de 2014

“Val més ser cap d’arengada que cua de lluç”

És indiscutible que certs titulars enganxen. Aquesta és una qualitat necessària per a un bon periodista, tot i que aquesta vegada no era el periodista qui feia el titular sinó el senyor Manuel Lara que deia sense cap mena de rubor que “ell era més catalanista que els independentistes”. El periodista que li fa l’entrevista és aquest xalat de Salvador Sostres, que ara escriu al diari EL MUNDO. Em repugnen força tant Salvador Sostres com Manuel Lara. I no cal dir que encara em fa venir més basques, nàusees i fàstic aquest immund diari (aquesta sòrdida cosa, que diria ell referint-se al diari El Punt/Avui) al que ara escriu. Com deia abans, avui el Sostres semblava que volia fer la gara-gara  a l’amo del Grup Planeta Planeta, tot i haver-ne parlat tan malament en altres ocasions.

El senyor Lara es despenja amb afirmacions com aquesta: «Soy más catalanista que los independentistas. Fíjate si soy catalanista, y fíjate si creo en Cataluña, que yo no quiero un país que en el peor de los casos sea como Moldavia y en el mejor, como Dinamarca. ¿Por qué tendríamos que conformarnos con estas migajas? Es mucho más importante y mucho más serio liderar España. Quiero una Cataluña fuerte, potente y brillante que lidere España». Però el senyor Lara no deu adonar-se que, amb la independència que reclamem, el que és justament busquem és tota una altra cosa de la que diu ell. I la busquem perquè mai ens han deixat liderar res ni ser res del que voldríem ser i mereixíem ser. Tal com diu el refrany “VAL MÉS SER CAP D’ARENGADA QUE CUA DE LLUÇ” o, com dirien en castellà, “Más vale ser cabeza de ratón que cola de león “.

El senyor Lara no en té prou amb aquesta “engruna” que és Dinamarca. Ell vol molt alguna cosa més que aquestes molles; ell vol el pa sencer i desitja una Catalunya forta, potent brillant i líder. Però, desgraciadament, no ens explica com ho aconseguirem i quins deuen ser els mitjans per aconseguir-ho. No es deu adonar d’una evidència clamorosa i diàriament constatable: constantment se’ns nega el pa i la sal i els mínims mitjans per poder ser tot això de veritat i tal com ens correspondria. No s’adona que estem tips de tanta befa, de tanta indignitat, de tant menyspreu, de tant espoli i estem tips d’una Espanya que no té cap mena de qualitat institucional ni moral i que, amb el pas que anem, enlloc de progressar adequadament no fem més que enfonsar-nos en el fang de la corrupció cada cop més.

Hi ha uns components essencials per fer un país de Champions, que és al que hauríem d’aspirar a ser: el nivell de la moral pública i la qualitat de les institucions. Cap de les dues coses són mitjanament bones a Espanya. Aquí ens podem permetre un alt grau de corrupció a tots els estament i no passa res (o passa poca cosa). Aquí la filla del Rei es pot permetre riure’s del mort i de qui el vetlla, tenir la fiscalia a favor seu i que un funcionari d’ Hisenda li faci les declaracions de renda per tal de que no la puguin enxampar per enlloc. Un país decent no es pot permetre aquestes coses i una societat que vulgui ser alguna cosa amb cara i ulls, decent i, per tant, tenir-se respecte a si mateixa i als seus ciutadans no pot permetre’s unes institucions corcades fins a la medul·la i on els tres poders de l’ Estat (legislatiu, executiu i judicial) no puguin ser autònoms, lliures i actuar sense pressions de cap mena.

Que potser tot això és massa utòpic? Potser sí. Però el senyor Lara sap molt bé que les coses ara no van pas així, que tampoc hi anaven en els temps de la dictadura franquista –que el seu pare va saber aprofitar prou bé- i que un imperi com el seu no surt de forma espontània com els bolets. El senyor Lara potser ha treballat molt, però també sap molt bé i de primera mà el que són les pressions, el joc brut i els camins foscos i pudents de les cloaques perquè ell mateix ha estat un d’aquests personatges que s’hi ha sabut moure com el peix a l’aigua en aquest sòrdid món. La indecència de molts s’ha convertit en virtut i sembla que ja li està bé que continuï essent així i que no és necessari canviar. En un altre país que vulgui aspirar a ser net i on les pautes de conducta d’una persona vulguin anar pel camí de la decència es veu que al  Sr. Lara no li interessa ser-hi i per això va dir una vegada que, si Catalunya esdevingués independent, “portaria el seu imperi a Sevilla, Saragossa, Madrid o Cuenca”. Per mi ja pot començar a preparar les caixes, que persones amb aspiracions com les seves trobo que tampoc ens fan cap falta per més que es vanti de que «soy la única persona que conozco que tengo la Creu de Sant Jordi y la Medalla de la Guardia Civil» i segurament que fins i tot un munt de medalles més. Per desgràcia ens consta poc donar medalles i les fem anar a dojo…