Dimitris Christoulas i la dignitat

Recordeu aquell jubilat grec que es deia Dimitris Christoulas  i que es va suïcidar públicament disparant-se un tret al cap a la plaça Sintagma d’Atenes, situada davant del Parlament grec? Va triar aquesta forma de morir com a protesta per la seva situació personal i per la situació social general de Grècia provocada per la crisi econòmica i pel seu deute extern, que ell considerava odiosa o il·legítima.

Christoulas era un farmacèutic jubilat, estava casat i tenia una filla, Emmi Christoulas. Va vendre la farmàcia que regentava el 1994 i vivia d’una pensió que ell mateix s’havia anat pagant sense ajuda de l’ Estat. Va deixar una nota manuscrita que van trobar a la seva butxaca que deia:

 El Govern de Tsolakoglou ha aniquilat tota possibilitat de supervivència per a mi, que es basava en una pensió molt digna que jo havia pagat pel meu compte sense cap ajuda de l'Estat durant 35 anys. I com que la meva avançada edat no em permet reaccionar d'una altra manera (encara que si un compatriota grec agafés un kalaixnikov, jo li donaria suport) no veig altra solució que posar fi a la meva vida d'aquesta forma digna per no haver d'acabar furgant als contenidors d'escombraries per poder subsistir. Crec que els joves sense futur agafaran algun dia les armes i penjaran cap per avall als traïdors d'aquest país a la plaça Syntagma, com els italians van fer amb Mussolini a 1945.                                                               Dimitris Christoulas, 4 d'abril de 20121

Si no hi ha res de nou, d’aquí menys de dos mesos em jubilaré. Com tantes i tantes persones confio poder viure de la pensió que em toqui després de molts anys treballats. És el que correspondria. Seria lo just, no us sembla? Però cada dia sembla més clar que aquest injust i podrit sistema capitalista en el que vivim no resistirà i se n’anirà en orris tot plegat. Veurem el què quedarà i en què quedaran les pensions de milers de persones, en què quedaran els serveis socials d’un estat de benestar que s’havia anat construint de mica en mica i amb molt d’esforç i, pel que sembla, sobre bases falses. Pel que expliquen economistes entesos –no pas jo- s’havia construït una gran mansió sense fonaments sòlids que poguessin aguantat aquest immens edifici. En una paraula, s’ha construït sobre un gran engany que, encara avui, ens volen fer creure que no és tal. Cada dia ens trobem amb declaracions de persones amb unes immenses galtes i molta cara dura que ens parlen que ja sortim de la crisi, que això ja està fet, que ja es veu la llum al final del túnel i que ja es veuen brots verd… I ens ho volen fer creure persones que tothom sap que són uns “trileros”, que ens ho diuen per distreure la nostra atenció i veure de quina manera ens poden robar una mica més sense que ens en adonem. Tenen por que si ens en adonéssim sortíssim al carrer amb armes, com deia Christoulas.

Per ser digne no cal suïcidar-se, certament. Però és una dolorosa decisió més que cal respectar, sobretot davant de la profunda desesperació d’una persona que veu que ho ha perdut tot i que té molt mal present i encara pitjor futur. Persones que han de remenar contenidors per poder menjar veuen com l’Estat està ajudant als bancs, als banquers mafiosos i està donant totes les facilitats del món als rics i poderosos per tal de que puguin seguir robant. Els milions de persones dignes que hi ha veuen amb desesperació que, si seguim així, no hi haurà pensions per als vells, no hi haurà residències, no hi haurà ajudes socials, no hi haurà una sanitat pública de certa qualitat, no hi haurà una educació digna i no hi haurà gran cosa més que una administració de la misèria per anar tirant.

Em direu catastrofista? No ho sóc. Més aviat sóc tot el contrari i segueixo tenint esperança i ganes de lluitar per uns ideals en què he cregut durant anys i en els que encara segueixo creient, tot i que cada dia m’ho posen més difícil. Si per cas, no m’acuseu a mi i digueu-ho als economistes que encara volen ser sincers, o a persones serioses que escriuen tot això que he portat aquí. Hi ha molta gent que parla clar i diuen que aquest sistema s’ha de canviar urgentment perquè no funciona. I entre aquests que parlen clar hi ha gent de totes les tendències, de totes les professions i de totes les escoles (Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Teresa Forcades, Marc Vidal, Josep Manuel Novoa, Sala i Martín i, per suposat, molts més). 

Després de veure tot el que estem veient dia a dia, una cosa em queda clara: que caldrà seguir lluitant molt, protestant molt, fer molts esforços, canviar governs i formes de fer, canviar polítics i dirigents, canviar esquemes, segurament que haurem de continuar sortint al carrer i tot per fer-nos escoltar i defensar alguns drets, sense els quals no hi ha dignitat possible… Caldrà no deixar-nos entabanar amb promeses, caldrà molta lluita i molta esperança de que les coses poden canviar i millorar. I caldrà creure que gestos com el de Dimitris Christoulas  i d’altres semblants no són inútils.