dimecres, 26 de març de 2014

Memòria de la desmemòria

No vull fer un joc de paraules amb aquest títol, encara que ho pugui semblar. Simplement vol ser una petita reflexió per referir-me a un fet que veig que s’ha produït molt quest dies en què, arrel de la mort de l’expresident Adolfo Suàrez,, tothom parla d’ell i d’aquells llunyans dies del que s’ha anomenat “transició”.

No seré jo qui deixi de reconèixer els molts valors de la transició. Es van fer coses que semblaven impensables i que, vistes en perspectiva, crec que van ser un gran encert i un gran pas endavant, sobretot si s’hagués seguit de forma decidida el procés que es va començar  i que va ser tallat d’arrel  amb l’intent de cop d’Estat (o com se li vulgui dir) del 23F de 1981. Reconeixent, doncs, les moltes coses positives que hi van haver aquells dies, cal fer memòria també del gran i vergonyant exercici de “desmemòria” que s’ha fet a partir de llavors. Desmemoriejar o desmemoriar-se pot ser per causa natural i involuntària (amb l’edat passa molt sovint que oblidem coses i que la memòria es torni fràgil), o pot ser degut a que sigui un procés volgut, ben voluntari i fins i tot buscat i desitjat. Quan parlem de memòria històrica volem dir exactament això: no s’ha d’oblidar mai el passat, no s’ha d’amagar i s’ha d’explicar a les generacions futures les coses tal com van succeir o, almenys, de la manera més aproximada possible a la realitat. És una mala tàctica amagar coses, callar-se’n d’altres i deformar la realitat, tot i que tots tenim la tendència natural de fer-ho.

Després d’aquells anys de transició a Espanya s’han esborrat moltes coses –massa- i s’ha fet un gran monument a la “desmemòria” col·lectiva. Ha estat un greu error, les conseqüències del qual encara arrosseguem i els problemes que no es van voler resoldre llavors ara surten molt més grossos i molt més reforçats. Per això aquest dies, que tant es parla de Suárez i de la transició modèlica que alguns diuen que es va fer, encara no ens atrevim a parlar clar i explicar-ho tot. S’expliquen i s’amplifiquen les llums i s’amaguen encara avui les ombres. No va ser només l’expresident Suárez qui va tenir Alzheimer sinó que ha estat una bona part d’Espanya qui n’ha tingut. Un dels símptomes més comuns d’aquesta malaltia és la pèrdua de memòria. Exactament això és el que ha passat a bona part de la societat espanyola: sembla que ens haguem oblidat de les coses i que hàgim començat a desenvolupar una espècie de memòria selectiva que fa que només recordem el que volem. I això és com jugar al solitari i fer-se trampa un mateix. No se’n treu res i, a la llarga, és contraproduent.

Ja seria hora, doncs, que aquí es comencés a parlar clar i que no tot va ser de color de rosa i tan bonic. Ja seria hora que es comencés a jutjar situacions i persones que no van estar a l’alçada de les circumstàncies. Ja seria hora que es comencessis a destapar fosses i veure què hi ha a sota, cosa que no s’ha volgut fer i que sembla que no es vol fer encara. Una llàstima!