dijous, 24 d’abril de 2014

Dependència emocional política

Quan es parla de “dependència emocional” normalment ens referim a les relacions de parella i fins i tot alguns la consideren un trastorn de la personalitat per la seva extrema necessitat afectiva que tenen algunes persones a restar lligades a una altra. Com dèiem, normalment ho referim a la relació de parella. A mi em sembla, però, que podríem anar una mica més enllà i veuríem que la dependència es troba en molts altres àmbits. En el polític, entre ells.

Per poder-ho entendre millor hauríem de partir de la base que cada persona és individual, única i irrepetible, tot i que necessitem la relació imprescindible amb altres. El que ens fa feliços és justament l’equilibri adequat entre ser un ésser autònom i independent i saber tenir relacions socials (amor, família, amistat…)

Avui el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha dit a Barcelona que “potser per anar ràpid és millor anar sol, però per arribar lluny és millor anar ben acompanyat”. Sr. Rajoy: potser aquesta afirmació podria ser fins i tot veritat si es produís com vostè l’expressa. Però és que trobo que la premissa és falsa i, per tant, el resultat és fals. Justament perquè vostè parteix de la base que la companyia és bona i jo trobo que això és molt discutible, per no dir totalment fals.

Sr. Rajoy: Diguem-ho clar d’una punyetera vegada! Vostès parteixen de la base que hi ha uns amos i uns esclaus i la relació que sempre estableixen és la típica d’amo-esclau. La típica frase d’una parella d’enamorats “No puc viure sense tu” vostès la interpreten com: no puc viure sense tu perquè et necessito, et manipulo, et faig servir, et mano, t’exprimeixo…Perquè, Sr. Rajoy, jo entenc les sanes relacions des del punt de vista de la igualtat i de la llibertat i no pas des de la dependència. I vostès han mirat de crear una espècie de dependència emocional política que no volen que es trenqui de cap manera. La dependència i l’estar enganxat a una persona o al que sigui, a la llarga, Sr. Rajoy, cansa molt, fa consumir molta energia i no és mentalment saludable. Això crea esclaus i jo –com la majoria de catalans, em sembla- no volem ser esclaus.

Per curar les dependències emocionals els especialistes recomanen aprendre a desenganxar-se d’allò que fa mal sense adonar-nos-en. Per sort, una gran part de catalans s’ha anat adonant del què li fa mal i ha decidit desenganxar-se’n i allunyar-se’n d’una vegada. Vol allunyar de la seva vida d’una vegada per totes aquesta sensació de dependència que ens angoixa cada dia més. Als que no s’ho acaben de creure els diria si encara no pateixen aquesta mena de síndrome anomenat “dependència emocional” perquè, tal com diu el psicòleg clínic Walter Riso,“si considerem que alguna cosa o algú és indispensable en la nostra vida, estem a l’ombra d’un amo” (Despegarse sin anestesia. Edit, planeta).

Una gran majoria de catalans ha decidit que ja som prou grans i que ja podem anar sols pel món. Sr Rajoy: Si poguéssim votar i que cadascú pogués exposar lliurement les seves raons, veuria que hi ha una majoria de catalans que ja no veu necessari i indispensable caminar amb Espanya i que més aviat ho considerem una nosa. Per tant, de ben acompanyats no ens en sentim gens ni mica; just tot el contrari: ens sentim molt mal acompanyats i molt mal tractats des de sempre. No podem viure sense menjar, sense beure i sense respirar, però podem viure sense pare, sense mare, sense parella, sense mòbil, sense cadenes de TV estatals, sense plans d’educació espanyolitzadors i sense Espanya… Podem viure sense exèrcit, podem viure sense monarquia i fins i tot segurament que podríem viure sense lliga nacional de futbol perquè les distàncies a Europa cada cop s’han fet més petites i potser podríem triar fins i tot on volem jugar… Res de tot això és indispensable per viure i viure bé. Potser fins i tot podríem ser bons veïns -si vostès volguessin ser-ho- i potser fins i tot ens podríem mirar amb més simpatia perquè no ens sentiríem tan condicionats. La llibertat i capacitat d’auto governar-nos que ens donaria aquesta nova situació ens faria dir la frase tal com originàriament és i no pas tal com l’ha dit vostè Sr. Rajoy: “Val més sols que mal acompanyats”