dimecres, 2 d’abril de 2014

Motius per viure i motius per morir

Estava escoltant aquests dies que TV3 va passar la sèrie “Descalç sobre la terra vermella”una antiga entrevista al bisbe Pere Casaldàliga i em va fer pensar una frase que va dir. La frase, més o menys, era la següent: “Si no tenim raons per viure, menys en tindrem per morir”. Vaig pensar que en aquesta frase s’hi resumia força bé la vida del bisbe Pere, que sempre ha proclamat que el més important no és ell, sino les seves causes.

El diccionari diu que la causa és el motiu o la raó per obrar i el bisbe Pere sempre ha dit que les seves causes més grans són el motiu i la raó per viure i per morir, si arriba el cas d’haver de morir. Un profeta no és aquell que endevina el futur (com a vegades ens pensem), sinó que l’autèntic profeta és aquell que sap trobar la paraula exacta i el camí correcte per viure el present, tot i que hagi d’anar a contracorrent, ser malvist i perseguit. I el bisbe Pere crec que és un dels profetes del nostre temps que caldria escoltar amb atenció perquè ens obre molts camins nous.

En l’entrevista que deia, el bisbe Pere es referia sobretot al primer món, aquest món que vivia segur, ufanós del seu benestar, mirant-se massa el melic i pensant potser massa en sí mateix. La crisi que ens ha afectat aquests darrers anys potser ens pot fer pensar que no podem estar tan segurs o que les assegurances no ho cobreixen tot. Segur que no cobreixen el més important i l’essencial per viure amb sentit. Sembla com si aquest primer món satisfet s’hagi sentit, de cop i volta, dèbil, insegur i fràgil. Allò que ens donava seguretat ha caigut de cop i volta. Els ídols que ens havíem fet han caigut i hem descobert de forma brusca el seu  taló d'Aquil·les, fent-nos adonar sobtadament i forma brutal que si ens falten valors com la llibertat, la dignitat, el sentit de la justícia i del compartir, la llibertat interior i exterior, etc… no tenim res. Potser ens havíem tornat massa indiferents amb el dolor del món, amb la pobresa, amb els que la vida ha deixat abandonats a la cuneta. Havíem passat massa vegades de llarg, tot girant la vista cap a un altre costat i fent-nos els desentesos.

Casaldàliga ens parla que la crisi que sofrim és molt més que una crisi econòmica i que segurament que el que hi ha en el fons és una crisi de valors, del mateix sistema i una crisi global. Llegia en una de les circulars que des de fa anys ens envia als amics (una circular de l’any 2009) que deia: "La gran crisi econòmica actual és una crisi global de la Humanitat que no es resoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà, el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida ".

Això connecta perfectament amb el que Víktor Frankl -el gran psiquiatre que va haver de viure els camps de concentració nazis- quan afirma que la societat actual ha caigut, en molts cassos, en cert conformisme o avorriment existencial. I hem de lluitar contra això mirant de discernir què fem, com ho fem i amb si té algun sentit el què fem. Si tenim raons profundes per viure, també en tindrem per morir i tindrem esperança. no tindrem pors absurdes i sabrem trobar les eines per sortit de la crisi i de les crisis existencials que ens afecten com a persones i com a societat. Sabrem compartir més i millor la feina, el temps, les riqueses i les pobreses, sabrem integrar els que diferents a nosaltres, sabrem mirar d’igual a igual, sabrem valorar la importància de l’ètica en les relacions personals i humanes. Sabre, en un aparaula, canviar les relacions humanes i socials i, a fi de comptes, la societat.