El Papa s’enfada

Ja haureu llegit o escoltat la notícia: el Papa es veu que s’ha enfadat molt quan s’ha assabentat d’un luxós, molt elegant i força car àpat que es fa fer en una terrassa del Vaticà el dia de les canonitzacions dels dos Papes. Si encara ho heu llegit la notícia, la podreu trobar clicant aquí: LA VANGUARDIA

No sé si l’enuig, el disgust i la irritació que diuen que ha sentit anirà gaire més enllà. Els que el coneixen una mica expliquen que el tarannà del Papa Francesc és el d’una persona ferma en el fons i tolerant en les formes. Una vegada mostrat el disgust, possiblement farà saber a qui correspongui que aquestes coses no li agraden i que en el futur s’han d’evitar com sigui. Per altra banda ell sap molt bé que anar contra unes maneres de fer centenàries, contra un “aparell del partit” (la Cúria) és complicat. És ben sabut que al Vaticà la Cúria mana molt més que el Papa; un Papa que, ja es va presentar des de bon principi com a simple “bisbe de Roma”, que vol observar formes senzilles i a qui no li agraden els títols altisonants que s’havien fet servir fins ara, com per exemple Summe Pontífex de l’ Església Universal, Vicari de Crist, Successor del Príncep dels Apòstols, Summe Pontífex de l’ església Universal, Patriarca d’ Occident, Primat d’Itàlia, Arquebisbe i Metropolità de la província Romana, Sobirà de l’ estat de la Ciutat del Vaticà, Servent dels Servents de Déu…

Per tant, és normal que s’hagi enfadat perquè aquesta mena d’actes van totalment en contra del que ell pensa, de com ell és i de com ell creu que ha de ser l’Església. Ja n’ha deixat mostres en altres ocasions i ha fet gestos que han esdevingut signes clars per on ell vol anar. Aquest dies estava llegint el que un bon historiador i també bon coneixedor del Vaticà –Celso Alcaina- deia sobre sobre l’origen dels títols que feien servir els Papes i que l’ “Anuari Pontifici " reprodueix cada any en una de les primeres pàgines en encapçalar les dades sobre el papa. Són títols que, segons ell, alguns són indeguts o falsos. D'altres són exagerats. Un és heretat impúdicament l'emperador. D'altres són assumits abusivament i escandalosa. L'últim és hipòcrita i fleuma.

El Papa Francesc sap molt bé que amb aquesta mena d’actes i refinaments hi van relacionats pompes, vestimentes, riqueses, poder, hipocresia, corrupció, negocis i manipulacions de tota mena. Més o menys com diuen que passa a la llotja del Bernabeu entre polítics i grans empresaris… Segurament que farà un munt d’esforços per minimitzar aquestes males pràctiques tan ben apreses i tan enganxades d’anys i panys de vida cortesana, però dubto molt que pugui aturar-ho. La Cúria està pensada com la “Intendència de l’ Església” i com a pal de paller del funcionament del Vaticà, que no hem d’oblidar que és un Estat. Tots sabem que sense una bona intendència res no pot funcionar. I si aquest Papa no és capaç de canviar aquesta forma d’organització, res no funcionarà tal com ell voldria i els seus constants esforços per mostrar un altre rostre d’aquesta Església vella i arrugada no serviran per a res. Li espera, per tant, una bona feina!; feina que han anat fent des de fa uns mesos 8 cardenals de tots els continents i que ha volgut que siguin els seus “consellers” i que no s’ocuparan només de la reforma de la Cúria, sinó també de com s’ha de governar l’Església universal en els temps actuals. Veurem. De moment no es nota encara gran cosa ni s’han pres grans decisions, tot i que potser la corrent, com en alguns rius, va per sota i no es veu.

De totes maneres, em sembla que alguns encara no s’han assabentat que s’han de fer servir uns altres mètodes i que l’Església s’ha de moure amb un altre esperit, que és -ni més ni menys- que l’esperit de Jesús de Natzaret. Com a creient, desitjo ferventment que Francesc de Roma se’n surti i que els seus gestos siguin encomanadissos. No serà gens fàcil perquè aquella intendència de la que parlàvem abans segueix creient i confiant el que sempre ha cregut: que els Papes passen i que la Cúria es queda.