El vell i el nou

Avui no parlaré ni de la monarquia (quin fart!, quin embafament!, aquests dies), ni dels polítics, ni de la gana que passaran molts nens ara que es tanquen els menjadors dels col·legis,  tot i que “el país cada día va mejor”, segons el Gobierno. Avui no escriuré sobre cap tema dels que en diem transcendents. Avui toca un tema quotidià, senzill, modest i sense importància de cap mena. Avui toca parlar de rellotges.

A la tauleta de nit hi tinc cinc o sis rellotges. Des d’aquí ja aviso als lladres que no cal que es prenguin la molèstia de rebentar la porta del pis per entrar a robar-me’ls, perquè no ni ha cap que valgui més de 10 euros. Hi tinc el meu primer rellotge –aquest FESTINA de la foto- que deu tenir uns 60 anys. Ens el vam guanyar a base de col·leccionar punts que venien a les rajoles de xocolata. No sé si vam tardar un parell  o tres anys per aconseguir-lo, ja que se n’havia de guardar un fotimer. No recordo pas quants, però eren molts. Ja sabeu que en aquells temps era molt comú que la canalla berenés amb una llesca de pa sucat amb oli i una presa de xocolata o amb una llesca de pa sucat amb vi i sucre. A casa no teníem possibilitats de gaires més delikatessen, ni podíem ser gaire gourmets…

Doncs sí, després de molt temps i paciència –i moltes rajoles de xocolata-, vaig aconseguir el meu primer rellotge quan devia tenir 6 o 7 anys. Ja us deveu imaginar la il·lusió que em va fer! Com tots els d’aquell temps, era mecànic (popularment anomenats “de corda”). Cada dia, a l’hora d’anar a dormir, li donava corda i anava marxant un dia més. Amb el temps van sortir els digitals i, en un viatge a Andorra, vaig comprar un CASIO. No sé què se n’ha fet. Suposo que quan va espatllar-se el vaig llençar. Durant un temps vaig recórrer de nou a l’antic Festina, fins que el meu primer mestre –una bona colla d’anys després- me’n va regalar un altre.  Era un SAVOY, que tenia la gran novetat que es carregava amb el simple moviment que hom feia amb els braços. Molt pràctic, certament. Em va durar uns 10 anys i, quan es va espatllar, va anar de pet a fer companyia al Festina que s’avorria tot sol al calaix de la tauleta de nit. Vaig voler guardar-lo, naturalment, com a record del meu estimat mestre Sr. Reynal, més quan en aquelles dates –com el rellotge- es va morir.

I a partir de llavors ja vaig entrar de cop  -i de cap- a la moda del consumisme pur i dur del usar i llençar. Ja havíem arribat a l’època en que es podien comprar rellotges per 5 euros i fou quan em van arribar un parell o tres de rellotges d’aquests tan barats. Un d’ells me’l regalà un banc també amb els punts de la llibreta d’estalvis i un parell més vingueren a través dels Reis d’ Orient de la feina. Tots ells “marca no t’hi fixis”. Al lloc on treballava, cada any tenien el detall de fer-nos un petit regal a tots els treballadors. Un altre rellotge d’aquests barats me’l va regalar la meva dona en un aniversari. Recordo que acompanyava una colònia (o la colònia acompanyava el rellotge)… Aquests rellotges –tot i ser molt barats- han anat perdurant i són els que he anat fent servir fins avui. Ara l’un, ara l’altre. A mida que s’acaba la pila en un, en trio un altre, hi poso una pila nova i d’aquesta manera vaig tirant una temporada més. Sempre procuro –això sí- que n’hi hagi un parell de preparats i ben disposats a donar-me l’hora quan els li demani. 

I a què ve, us preguntareu, tota aquesta llarga introducció? Us explico on volia anar a parar. Resulta que en un parell de dies –com s’hi s’ho haguessin dit i s’haguessin posat d’acord per a fer-me la punyeta- s’han confabulat tots ells per quedar-se sense pila en un parell de dies de diferència. O sigui, que avui he quedat de cop i volta sense cap rellotge “a piles” i he hagut d’anar a la tauleta de nit a rescatar el meu FESTINA, l’estimat i vell rellotge, que ja té 60 anys però que va com una seda. I aquí el teniu, tan xiroi i eixerit com sempre, fent-me un altre cop aquest petit-gran servei que és dir-me l’hora que és,  fins que demà o demà passat tornaré a anar a la rellotgeria a que em posin un parell de piles als altres.

Ara mateix me’l miro i em porta un munt de records. Sempre m’ha servit amb fidelitat i humilitat. És un rellotge d’allò més discret. No crida gens l’atenció. Està ja una mica ratllat i s’ha tornat d’un color indefinit. Però me l’estimo molt i em sabria greu perdre’l o que me’l robessin, perquè encara em fa un bon servei i també el va fer durant un temps al meu pare quan un dia se li va espatllar el seu.

Aquest rellotge em fa pensar en el valor de les coses velles; valor que no sempre els donem i que no sempre sabem apreciar, enlluernats com estem amb les constants novetats que ens posa a la nostra disposició la societat de consum. I no ´`es només valor afectiu… Moltes coses velles són un prodigi d’ utilitat, de disseny. d’equilibri i perfecció. Caldria que ens preguntéssim si en molts aspectes no hi hem perdut amb tanta tècnica que no som capaços d’abastar.  Per a mi, segur que no significa pas el mateix aquest Festina vell, antic i amb personalitat, que un rellotge nou de trinca que em puguin regalar, encara que sigui molt més bo i molt més car… M’ha acompanyat tants anys!  M’ha fet tanta companyia i tant servei!

Per això avui he volgut parlar d’ “el vell i el nou” (i no pas referint-me només a les coses, sinó que també em refereixo a les persones) en aquest apunt d’avui. I, en pensar el tema, he recordat també unes paraules del Papa Francesc en una entrevista que li va fer HENRIQUE CYMERMAN (LA VANGUARDIA) i que parlava dels joves i dels vells. Deia el Papa:

”La economía se mueve por el afán de tener más y, paradójicamente, se alimenta una cultura del descarte. Se descarta a los jóvenes cuando se limita la natalidad. También se descarta a los ancianos porque ya no sirven, no producen, es clase pasiva… Al descartar a los chicos y a los ancianos, se descarta el futuro de un pueblo porque los chicos van a tirar con fuerza hacia adelante y porque los ancianos nos dan la sabiduría, tienen la memoria de ese pueblo y deben pasarla a los jóvenes”.

La Vanguardia (12/06/2014)