dilluns, 21 de juliol de 2014

Proporcionalitat

La proporció és la relació que hi ha entre una part amb el tot o d'una cosa amb una altra, quant a magnitud, quantitat o grau. I, és clar, la desproporció és tot el contrari d’això.

He començat parlant de proporció i desproporció  perquè aquests dies reflexionava sobre aquests conceptes a partir d’aquest clima de guerra oberta que s’està donant aquest dies entre Israel i Palestina i de com hauríem de ser molt curosos a l’hora d’analitzar les coses per no ser injustos. Justícia equival a proporcionalitat i quan les coses no són degudament proporcionades en tots els sentits, podem parlar d’injustícia. No és el mateix robar fruita d’un supermercat, robar una bossa d’una estrebada, robar un banc o robar milions falsejant comptes i robant diner públic. Suposo que fins aquí tots ho arribem a comprendre si tenim una mica de sentit comú. Per tant, no hauríem de posar al mateix sac un noi palestí que tira pedres als soldats, Hamàs que llança coets i la resposta salvatge, homicida i totalment desproporcionada que Israel fa contra el poble civil de Palestina. Desproporció! Pura desproporció!

Volem buscar culpables? Busquem-los. Com deia ahir mateix en el meu apunt, en trobarem a totes bandes. D’alguna manera “tots som culpables”. Els que lluiten allà des de fa anys, fins a les gran potències que no han fet res més que callar també des de fan molts anys. El qui calla –i atorga- pot ser tan culpable com ells. I, de fet, ho és. Perquè durant molts anys han atribuït la mateixa responsabilitat a l’ocupant i a l’ocupat, al poderós i al dèbil, a l’assassí  i a l’assassinat, al que aixafa i al que és aixafat, al que fa la llei i té el poder i els mecanisme per a no acomplir-la i al que l’ha d’acomplir sense haver-la fet. D’això se’n diu injustícia, i prou!. No cal buscar eufemismes.

En aquest conflicte –com en molts altres- acostumen a pagar justos per pecadors. Deia GIDEON LEVY (un periodista israelià ) que haurien de canviar tots "la consciència i el sentiment". Però jo em pregunto qui pot fer més  per tal de que les coses vagin per un altre camí? Qui pot canviar les coses? No és proporcional ni podem establir paral·lelismes entre una nació, les vides econòmica, cultural, social i emocional de la qual van ser completament destruïdes i una nació en la qual la immensa majoria de la gent pot seguir amb la seva vida com si res hagués passat; no hi ha paral·lelisme entre un poble que ha estat empresonat, tancat entre murs, constantment humiliat i un altre de persones lliures en el seu propi Estat sobirà.

Falta proporció perquè es parteix d’un nivell diferent. És com aquell parit de futbol en què un dels contrincants parteix amb un avantatge de 6 a 0. Aquí es pot aplicar allò de “tenir la paella pel mànec”. Mentre alguns tenen la paella i també el mànec, altres no tenen ni paella ni res a a dins. Diem-ho obertament: uns ho tenen quasi tot i els altres no tenen res; uns tenen el poder i els altres no poden res; uns manen i altres només obeeixen; uns controlen i els altres són controlats…Malauradament, aquí la força del poder i el poder de la força els tenen només un. I aquest poder i aquesta força la fan servir quan volen i com volen perquè no hi han organismes internacionals, ni Estats ni ningú que hi digui res. I, si hi algú hi diu alguna cosa, s’ho passen pel forro olímpicament. Si les Nacions Unides, els grans Estats i els mateixos interessats no s’hi posen seriosament no hi haurà res a fer i seguirà encara molts dies el reguitzell de morts de població civil que es veurà atrapada com conills dins d’una gàbia sense poder sortir cap enlloc. Només els caldrà esperar el míssil que caigui sobre el seu cap i l’hora de la mort.

Deia que aquest conflicte m’ha fet pensar en el concepte de proporcionalitat. I de seguida ho he traslladat aquí a casa nostra, sabent com sé que les coses no són pas iguals. Però sí que ens podríem fer algunes preguntes interessants com aquestes…

Qui té el poder real aquí a casa nostra? Qui té la bossa dels calers i els administra com vol? Qui té la clau per solucionar les coses? Qui vol dialogar i a qui no li interessa gaire fer-ho? Qui rep les conseqüències de “no voler fer cas, de ser rebel, de ser inconformista amb la situació actual, qui és el que no fa bondat i, per tant, rep sempre el càstig, generalment també quasi sempre de forma desproporcionada en forma de vetos, de lleis injustes, de represàlies de tota mena?… Si us plau, que cadascú ho pensi una mica i s’ho contesti.