dilluns, 1 de setembre de 2014

Com vaig aprendre català

Signe-català

Aquest estiu he anat seguint la secció EXPLICA'NS LA TEVA HISTÒRIA  al diari ARA i m’ha semblat un gran encert d’aquest diari. M’ha semblat una secció molt interessant. Cada dia demanaven a personatges (de tots els àmbits de la societat catalana)  que expliquessin com van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l'ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Ha estat tant interessant - i alliçonador- veure les respostes d’aquests personatges públics, com veure les de persones anònimes que també explicaven  la seva pròpia història. El resultat han estat 436 Comentaris o històries d’allò més diverses i enriquidores. Amb aquest material es podria fer un treball històric i sociològic ben interessant, perquè retrata fidelment uns anys molt obscurs de la dictadura, tret d’algunes persones grans que van poder aprendre català durant la Segona República. I després diran que el català no ha estat perseguit! Aquí hi ha la prova més fefaent de que ho va estar, i molt!

La lectura d’aquests testimonis em va fer recordar els meus ja llunyans anys d’adolescència, quan vaig començar a estudiar i escriure la meva llengua. El primer que vaig fer va ser buscar i rellegir “Pinya de rosa”, una obra del gran mestre de la llengua Joaquim Ruyra. Les seves històries –tan ben contades, tan ben escrites i amb un llenguatge ric com pocs escriptors poder tenir- m’han transportat a aquells llunyans anys adolescents. A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica, tot i que elscatalà10 mestres del meu poble ens feien les explicacions de les lliçons en català amb força naturalitat. A més, jo vaig tenir la sort de que el meu primer mestre (el recordat i estimat Sr. Reynal) em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys després, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l'Obra del Diccionari (Lluis M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE. Era l’any 1962, la matrícula costava 100 pessetes i donaven totes les facilitats per poder-lo fer. Encara guardo els fulls d’inscripció, el llibre SIGNE:Normes pràctiques de gramàtica catalana(1962) i les lliçons corregides pel professor que em van assignar (el Sr. Joan Blanquer, també de Sabadell). M’ha fet gràcia fer-ne un escaneig per guardar-los i poder-vos-els mostrar.

L’any 1959 vaig entrar al Seminari de Solsona. Als Seminaris catalans hi havia una espècie de microclima on el català hi era present amb total normalitat. A Solsona les classes es feien totes en català, es jugava en català i es vivia en català, cosa que no succeïa a les escoles i instituts públics. El professor de català i castellà que tots els condeixebles recordem sempre amb molt d’afecte fou Mn. Antoni Muntada que, amb mètodes casolans (papers multicopiats) senzills i pràctics, ens va ensenyar prou bé el català perquè poguéssim defensar-nos bé. Un dels millors records que tinc de les seves classes és com ens dictava les extraordinàries proses del llibre Pinya de Rosa i per aquest motiu, en rellegir-los aquests dies benignes d’estiu, em ressonaven de forma tan nostàlgica i dolça aquelles admirables narracions com “La vetlla dels morts”, “L’aniversari del noi Guixer” i altres. N’he pogut tornar a gaudir com quan les vaig escoltar per primera vegada en aquells dies llunyans.

català12Avui he anat a buscar a la llibreria de casa el llibre SIGNE i li he anat traient amb cura la pols, alhora que anava traient la  pols als meus records. Girava poc a poc les pàgines subratllades, anava revisant tots aquells exercicis tan plens de faltes d’ortografia, corregits i plens de petits comentaris que el meu professor assignat m’enviava de cada lliçó que jo li enviava…

Ho hauríem de fer més sovint això de treure la pols de la memòria, i no pas per simple nostàlgia. Ho hauríem de fer per valorar aquells esforços de tanta i tanta gent que, de forma anònima, discreta, altruista i a vegades clandestina, ens han ajudat a arribar fins aquí on som. Tenim el que tenim gràcies a ells, que ens van fer entendre que conservar la llengua i no perdre aquest immens tresor que alguns (aquests malvats del PP) ens volen robar, era una tasca necessària i indefugible. Moltes gràcies a tots ells.