diumenge, 21 de setembre de 2014

S’ha esquerdat la casa

José Antonio Donaire és un home sensat, que escriu molt bé i és diputat  pel PSC al Parlament de Catalunya. Ell mateix explica que “Un dia, no sé ben bé perquè, em van escollir per anar a les llistes del PSC al Parlament i, per a la meva sorpresa vaig ser nomenat diputat”.  Te un  blog que es diu DE BAT A BAT, que us convido a llegir si teniu una estona vagarosa. Jo m’hi passo algunes estones i m’ho passo bé. El 12 de Setembre va escriure una anotació que es titula Siete argumentos para votar,  i que trobo que seria bo i molt saludable que llegís molta gent.. Gent d’aquí i gent d’allà, com ell mateix diu. Potser més la gent d’allà que la d’aquí…

Les seves refutacions a 7 possibles arguments per a no votar les resumeix en els següents apartats:

  • Es ilegal. La soberanía del pueblo español reside en el pueblo español
  • Es una imprudencia: Es mayoritario el sí
  • Es táctico. Cataluña no se quiere ir, solo mejorar su situación
  • Es falaz. Los catalanes están manipulados
  • Es peligroso. Una consulta dividirá la sociedad
  • Es absurdo. A Cataluña le iría peor fuera de España
  • Es insolidario. A España le va a ir peor sin Cataluña

No estic pas d’acord amb tot el que diu, és clar, però trobo que és un escrit raonable (ple de raó i de raons), que es pot compartir o no, però que pot servir com a punt de partida per una bona reflexió i per un inexistent –però necessari- diàleg amb tots els que no es considerin talibans. Considero que ell és una mica optimista respecte a la societat espanyola, però és el seu respectable punt de vista que jo no acabo de compartir.

Aquest escrit el vaig llegir ahir a la tarda i avui, mentre feia el meu passeig matinal, l’anava mastegant, remugant i pensant poc a poc. Estem en un moment delicat en què la casa se’ns esquerda. Hi han hagut una sèrie de moviments sísmics que han remogut de tal manera la realitat que ja res no és igual com era.  La casa se’ns ha esquerdat  i se’ns ha tornat inhabitable. Una gran esquerda –d’aquelles en què hi passa la claror- fa de mal mirar, fa basarda, però té un avantatge: ens avisa de que el perill és gran i que cal fer alguna cosa (a no ser que fem com els estruços que amaguen el cap sota l’ala). Una esquerda ens deixa veure l’exterior i ens convida a sortir fora. Una gran escletxa en una paret deixa passar la llum exterior i il·lumina l’interior. Ens pot fer veure el què tenim, com vivim, com estem i, al mateix temps, ens diu que hi ha més vida fora de la casa i potser fins i tot vida millor, sense una atmosfera tan enrarida, un ambient nou i més confortable. Les escletxes grosses deixen passar l’aire i ens deixondeixen.

Davant un panorama de desfeta com el que estem vivint es poden fer tres coses:

-Deixar la casa com està -amb esquerdes i a punt de caure- i seguir vivint-hi com si res hagués passat. No cal dir que el risc de que ens caigui la casa al damunt és un risc força gran i , per tant, serem ben rucs de voler seguir vivint-hi.

-Mirar de reparar la casa. Avaluarem el mal que té i farem les necessàries correccions per tal de veure si podem seguir-hi vivint o no. Caldrà buscar un bon arquitecte, veure què s’hi pot fer i si es pot aprofitar alguna cosa o si cal derruir-ho tot. Caldrà asseure’s, avaluar la situació, conversar una bona estona i posar-se d’acord.

-Fer una casa nova. Després de veure que el terratrèmol ha deixat l’edifici molt tocat i que ja no es pot aprofitar gran cosa, decidim anar-nos-en a una altre lloc. Potser arribem a la conclusió de que l’estructura està tocada de mort i, per tant, haurem de fer una casa nova i començar de nou. La casa es pot fer al mateix carrer, al mateix barri, a la mateixa ciutat o marxar ben lluny (a un altre país).

Els terratrèmols tenen aquestes coses. Aquí no hi estem massa acostumats perquè no és país de grans sismes, però potser que ens hi anem acostumant. Es poden donar i, de fet, ja s’estan donant. Caldrà veure la resposta que uns i altres li donem.