dimecres, 8 d’octubre de 2014

Sóc immigrant

Durant una bona colla d’anys vaig fer de voluntari a Càritas de Mollerussa ensenyant català i castellà a immigrants. En general, tinc molt bons records d’aquella experiència de voluntariat. Els darrers anys, però, vaig notar que havia baixat molt l’interès inicial per part de les persones inscrites als cursos i vaig decidir deixar-ho. M’havia cansat una mica  perquè vaig notar com queia dia a dia l’assistència als cursos i vaig notar una falta d’interès alarmant. Vaig decidir deixar-ho i  fer un respir durant uns anys. Ara que m’he jubilat i tinc més temps, m’han proposat tornar a reprendre aquest mateix servei. Ho he acceptat i ja fa un parell de dies que hem començat.

Fer classes de català o castellà a immigrants no és fer només això. És molt més. És clar que, per part seva, l’interès inicial i fonamental que tenen és el d’aprendre una nova llengua, atansar-se a una nova cultura i poder tenir més possibilitats de feina. Nosaltres els ensenyem a escriure i parlar català o castellà, però considero que, a la vegada, rebem els autòctons un gran regal  i una experiència molt enriquidora, especialment si hom és capaç d’ establir un contacte mutu de confiança i de diàleg. Quan s’estableix aquest diàleg, ens podem adonar que podem ensenyar i aprendre molt els uns dels altres perquè les  vivències, els costums, la realitat que hem viscut i vivim, la cultura i les altres mil coses més d’uns i altres són molt diferents i, massa vegades, molt desconeguts per tothom. Per tant, compartir tota aquesta riquesa i entendre-la –encara que només sigui una mica- és molt bo i recomanable per tots.

I si aprofundim una mica més, ens adonarem que sota aquestes diferències hi ha alguna cosa que és igual i compartida per tots. I, si ens hi fixem bé, veurem que és segurament l’essencial. En el blog de la Montse Pedroche COSAS DE LA VIDA he trobat un escrit que expressa molt millor del que jo podria fer aquesta realitat que vull transmetre. Ella ho fa a través d’un escrit que es titula “Soy emigrante” i que li arriba a través d’una alumna seva, ja que ella és mestra. Explica que la mare d’una alumna uruguaiana li va fer arribar un text que ella recull al seu blog i que jo he trobat molt interessant. M’ha semblat interessant recollir-lo aquí per tal de que el pugui llegir molta més gent.  Aquesta senyora es diu Elena Ehrlich  i l’escrit diu el següent

SOY EMIGRANTE

Si me ves por la calle no te darías cuenta que llegué de un pequeño país.

No imaginarías que crucé un gran océano para llegar aquí.

Ni que tengo en mis venas sangre de otros antepasados.

Mi piel es blanca. Por eso no me confundes con una emigrante. PERO LO SOY.

Traigo otras costumbres, otra cultura, otra educación, pero hablo tu idioma.

Ésta es una herencia que nos legaron tus antepasados cuando hace más de 500 años

fueron emigrantes en mi tierra.

Hablo tu idioma con un acento distinto al tuyo. Entiendo lo que tú hablas, pero entiendo más tus miradas,

tus gestos de desconfianza, y esas ganas enormes que te salen a veces de preguntarme:

“¿A qué viniste a mi país?”.

Soy emigrante y llevo impresa en mis retinas imágenes de ese paisito que me arropó hasta ahora,

y revisando mis recuerdos me di cuenta que no son tan diferentes a los tuyos: el mismo sol,

las mismas flores, las mismas risas de los niños cuando juegan en la plaza.

Las mismas ganas de vivir, de proyectarnos en el tiempo, de ver crecer a nuestros hijos libres y felices,

de abrazar algún día a nuestros nietos.

Tal vez la única diferencia sea que el día que muera, tu tierra y no la mía, cubrirá mi cuerpo.

Pero el mismo cielo va a iluminarnos a todos.

Soy emigrante pero no he llegado con las manos vacías, traje conmigo conocimientos,

historias, gastronomía, música, artesanía y mucho más para compartir.

Soy emigrante y no vine a robarte, vine a ayudar a tu país con mi trabajo.

Soy emigrante y respeto tu vida y tus costumbres.

Admiro el amor que sientes por los tuyos.

En mi pecho late un corazón, igual al tuyo, igual al de toda la humanidad.

Un corazón que ansía vivir en paz y armonía.

Soy emigrante y llegué para quedarme, no porque no ame a mi pequeño país,

sino porque tiene heridas tan profundas y yo no tengo fuerza para curarlas.

No creas que es fácil ser emigrante, pero si tú me ayudas, si me aceptas,

si me permites respetarte y me respetas, si me enseñas y aprendes de mí,

vas a darte cuenta que vine a quedarme para entregarte

lo único que me queda: MI PROPIO SER.

(Elena Ehrlich)