La humiliació i la dignitat

Quan fa un parell de dies enrere escoltava a Catalunya Ràdio  Javier Pérez Royo, eminent jurista andalús, Catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, vaig pensar que això del dret i de les lleis és un terreny una mica movedís i que les interpretacions sempre poden ser prou obertes com per a poder fer el que hom vulgui. No sé si és exactament aquella frase tan popular que diu de “feta la llei, feta la trampa”, però sí que s’hi assembla molt. Vull dir que a les lleis se’ls hi pot fer dir el que cadascú vol i ja sabem el que el PP i el Tribunals diversos al seu servei els fan dir en aquests moments respecte al que Catalunya proposa.

Va dir Pérez Royo amb molta contundència:

“Hi ha un element de dignitat. Això que pretén el govern espanyol és humiliar. Un cop la Generalitat ha acceptat que no pot fer la consulta, ara l'humilia, diu al poble que calli. I els ciutadans diran, per què he de callar?' Ara, ha recordat que, per més que el TC suspengui demà la votació del 9N i que el govern espanyol prengui mesures, 'el dret de protestar no es pot suprimir'.

És qüestió, doncs, de dignitat per part nostra i de tancament i ganes d’humiliar per part del Gobierno del PP. Res més, ni res menys. No és qüestió de dret o de poder, sinó que és qüestió de voler. No és que no puguin. És que no volen.

Deia el President mexicà Benito Juárez: “Nunca abuses del poder humillando a tus semejantes, porque el poder termina y el recuerdo perdura”.  Ho hauria de recordar Rajoy i molts altres governants en aquest moment tan delicat perquè no haurien d’oblidar que la humiliació crea rancor en aquella persona que se sent injustament humiliada. I haurien de saber que ell no hi seran sempre i que potser algun dia hi haurà un partit amb seny i disposat a canviar ua situació que per a molts ha esdevingut insostenible. Haurien de saber que fa molt temps que hi ha una gran majoria de catalans que se senten humiliats i, per tant, indignants. I el diumenge sortiran a manifestar-ho cansats ja de que no els deixin cap més sortida digna. Molts d’aquests catalans segurament que ja fa anys que estaven convençuts de que la independència era la única sortida. Però també és cert que molts altres ho han anat veient poc a poc, després de tantes negacions, de tantes vexacions, de tantes humiliacions, de tants sotmetiments i de tanta altivesa. Molta gent s’ha cansat de les amenaces i dels càstigs com a únic sistema de vida i el diumenge sortirà per a dir prou.

La humiliació crea rancor i això és exactament el que no ens hauríem de permetre. I per això crec que serà molt beneficiós llegir atentament aquesta “recepta” que ens dóna el filòsof Francesc Torralba en un bonic article que es titula "Contra el ressentiment":

… “el ressentiment és una emoció tòxica, summament perjudicial i destructiva”. I segueix dient “que hi ha un ressentiment individual, però també hi ha el ressentiment col.lectiu. És el que sent un grup, una comunitat o un col.lectiu quan se sent maltractat, quan se sent humiliat i injustament valorat. Aquesta injustícia, si es cronifica, fa augmentar el ressentiment de tal manera que es propaga de pares a fills i creix cada cop de més proporcions enfosquint l'ànima d'aquell col.lectiu.
Quan un poble és tractat injustament, quan se li nega la seva mateixa condició de poble, quan reiteradament se'l vexa i se l'humilia, és lògic que emergeixi el ressentiment, però si aquest poble no és capaç de transformar aquesta passió tòxica, aquesta emoció tan summament destructiva en energia creadora i positiva, aquest poble no té futur i als ulls del món és un poble que fa el ploricó i el paper de víctima.
El ressentiment no és un sentiment noble, però tampoc no ho és la venjança, ni la gelosia. Són passions humanes tan antigues com la mateixa humanitat. Un poble ha de ser saber trobar antídots al ressentiment i mecanismes per alliberar-lo abans que no sigui massa intens i massa voluminós. Ha de poder expressar en el món la seva singularitat, la seva bellesa, la seva creativitat i riquesa inherent i, a la vegada, ha de poder reivindicar allò que és just per a ell, el reconeixement que mereix. El món sabrà reconèixer-ho si allò que fa és bo i té qualitat, fins i tot encara que el veí més pròxim li hagi negat sistemàticament el seu dret a existir. Els pobles no viuen del ressentiment. Més aviat al contrari: el ressentiment els enverina i els mata”.

Diumenge caldrà que sortim al carrer i ens atansem als nostres llocs de votació amb aquesta ferma convicció: no estem fent res més que expressar la nostra llibertat com a persones i com a poble i estem fent exercici de la nostra dignitat. Bon diumenge a tots!