“Pa, treball, sostre i dignitat”

Papa Francisco‏@PontifexFrases

“Tener un lugar a dónde ir, se llama Hogar. Tener personas a quienes amar, se llama Familia y tener ambas se llama Bendición”

Avui llegia aquesta frase del Papa Francesc publicada al seu Twitter i m’ha agradat. M’ha agradat molt i l’he guardada. En poques paraules diu un munt de coses.

En aquests dies nadalencs la família es torna quelcom important. Fins i tot necessària, diria. Busquem-sense adonar-nos-en i no pas només per costum- el caliu de la família, es fan àpats familiars (amb bon ambient o amb no tant), mirem de retrobar-nos i,com diem els catalans, “cada ovella mira de tornar al seu corral”.

És cert que el model de família tradicional ha canviat molt i el concepte de família ara s’ha obert tant que costa saber exactament què és. Abans era molt comú que a les famílies hi hagués pare, mare, fills, avis i fins i tot algun oncle o tia solters. Acostumaven a ser famílies nombroses. Això s’ha acabat i ara trobem famílies amb mare i pare separats, famílies monoparentals, famílies simultànies amb fills de parelles anteriors, famílies formades per homosexuals, unions domèstiques que tenen totes les característiques d’una família, etc. etc. El fons de tot, però, no deixa de ser el mateix: la necessitat de viure en petit grup, de viure acompanyat, per la necessitat d’amor i d’afectes. Diguem-ho com vulguem, però el cert és que dins de la gran diversitat de formes de convivència que trobem en la nostra societat hi ha un fil conductor que, en el fons, el trobem en aquestes frases del Papa: un lloc on anar i algú a qui estimar.

Per això podem comprendre tots la “sana enveja” que deia que sentia una noia que ha passat aquests dies de Nadal amb nosaltres quan va anar a casa d’uns amics i es va trobar amb el pare, la mare i les tres filles. Aquesta noia va haver de marxar de casa, ara viu llogant una habitació, els pares estàn divorciats i vivint en altres països. Deia que sentia la necessitat del caliu d’una família i quan parlava de certs moments passats se li tornava la mirada nostàlgica de qui abans tenia una família i ara sent que no la té del tot. Viure sol és dur si no s’ha escollit lliurement. I la necessitat d’una família em sembla que la tenim tots en major o menor grau. Tots necessitem l’amor incondicional i desinteressat que ens dóna la família i la seguretat que ens aporta per poder madurar adequadament en un moment tan delicat com és la infància i l’adolescència. I si no es té, es nota i generalment porta conseqüències negatives.

Però és ben cert també que tota família necessita una llar, aquest lloc on ens sentim emparats, protegits i resguardats. I actualment tots sabem del drama que passen moltes famílies a qui els bancs i les caixes els estan desnonant i queden al carrer, perquè han quedat sense feina i no poden pagar el pis i a vegades ni es poden alimentar. Un autèntic drama que només sap qui s’hi troba! Quan avui mateix he llegit la notícia de que hi han una colla de desocupats tancats a l’ església del Pi a Barcelona des de dimarts he unit mentalment la frase del Papa amb aquesta notícia. Hem de tenir persones a qui estimar, però hem de tenir també un lloc on poder fer-ho adequadament, cosa que sembla que a la majoria de partits polítics no els preocupa gaire. ¿Quin tipus de societat estem construint que deixem les famílies al carrer sense massa remordiments? Per altra banda he sentit una certa esperança quan he llegit que l’ Anna Colau, el David Fernàndez, la Teresa Forcades, l’ Arcadi Oliveres i el David Companyon (en representació de la CUP, Guanyem, Procés Constituent, Podem, ICV i EUiA) els han anat a visitar per expressar-los la seva solidaritat.  Les persones que estan tancades a l’església del Pi reivindiquen “pa, treball, sostre i dignitat”. Coses que semblen elementals i necessàries però que sembla que cada dia manquen més. Han denunciat en una conferència de premsa la manca de feina, la precarietat laboral i la pobresa energètica, que consideren estructurals del sistema capitalista. ´

Seran aquesta mena de partits a qui depositaran l’esperança la gent en les pròximes eleccions? Doncs potser sí. Quan els gran partits -que són els que tenen el poder i poden fer la feina- no fan el que han de fer és molt possible que la gent els giri l’esquena. I amb raó. No es pot viure sense esperança, sense futur, sense perspectives, sense allò essencial que ens ajuda a ser persones. Per això les paraules del Papa són importants: Tenir una lla i tenir persones a qui estimar és una benedicció de Déu. Tant de bo aquests problemes trobin les persones adequades que els hi donin solució.