Picaresca 2.0

Llegint les coses que aquests darrers temps s’expliquen de Francisco Nicolás Gómez Iglesias, conegut popularment com el pequeño Nicolás, m’han agafat ganes de dir-ne alguna cosa. En primer lloc crec que aquest noi s’ha equivocat de segle per viure. Aquest noi havia d’haver viscut als segles XVI i XVII, que és quan va florir la novel·la picaresca en llengua castellana i hauria estat un bon protagonista de qualsevol novel·la de Mateo Alemán, de Francisco de Quevedo o del mateix Cervantes. En els temps en què jo estudiava literatura recordo que ens explicaven que els personatges d’aquestes històries eren extrets de la realitat, una realitat que s’assembla força a la que Espanya viu actualment: molta degradació moral, política i de valors vinguts a menys. Aquestes novel·les volien ser una crítica a com anaven de malament les coses i com aquesta mena de gent anomenats pícaros (murris, astuts, hàbils, entremaliats, descarats…) era molt abundant en una situació com aquella. Els autors d’aquelles novel·les volien posar els seus protagonistes com a contrapunt de les persones honrades, dels cavallers, de les persones que posaven l’honor per davant de tot. Personatges com Guzmán de Alfarache o el Lazarillo de Tormes eren l’antítesi d’un cavaller. Del Pequeño Nicolás en farien fàcilment un protagonista d’una gran novel·la.

Aquest noi es comporta com un murri modern, un murri d’última generació, però que fa servir els mateixos mètodes dels seus avantpassats. Sap enredar tan hàbilment com ells, es mou per la vida com ells i s’aprofita de les persones i de les institucions tant com pot, fent les trampes que calgui i enredant a tothom que se li posi al davant. Al final, aquesta mena de gent sempre són descoberts i tots cauen en les seves pròpies trampes (això sí, després d’haver enredat mig món) perquè el poder és el poder, té tots els mitjans a favor seu i quasi sempre té les de guanyar. De totes maneres, més d’un quedarà esquitxat i en evidència.

En cassos com el d’aquest noi es fa realitat allò de que “robar a un ladrón tiene cien años de perdón”. Els personatges a qui ha enredat o ha intentat fer-ho acostumen a ser gàngsters de coll fi i camisa de seda, gent també amb pocs escrúpols que es deixa comprar o es ven fàcilment. I també es fa realitat aquella altra dita castellana que diu que “no hay peor astilla que la del mismo palo”. Aquest noi va néixer i créixer a redós del PP i va ser el mateix PP qui li va donar ales per ara intentar volar tant alt com ha volgut fer-ho. Ha après tots els tripijocs que fan servir aquests “cavallers” i els ha copiat i els ha millorat tant que ha enganyat els seus propis mestres. En un món corrupte, ell serà el més corrupte. En un món de negocis bruts, ell serà el més brut. Es va saber infiltrar a les llotges del Bernabeu, que com és de domini públic és on es fan i es desfan els negocis i on es reparteixen amigablement els molts calés dels contractes d’obres públiques sense mossegar-se gaire entre ells per no fer-se mal. El Pequeño Nicolás no ha fet res més que el que ha vist fer: arrimar-se al poderós de torn per aprofitar-se’n, sigui el mateix Rei, polítics com l’ Aznar, empresaris famosos, alcaldes o sindicalistes. A ell li és exactament igual qui sigui el perjudicat si veu que en pot treure profit. I tal dia farà un any i qui dia passa, any empeny… El pequeño Nicolás no és res més que el retrat i el mirall d’una Espanya podrida, falsa, desprestigiada, perduda, corrupta, que cada cop va a menys i que és incapaç de fer les coses mitjanament ben fetes. Per això tants en volem marxar.